Inicio un nou viatge comunicatiu conscient de la responsabilitat que suposa, però feliç de teixir complicitats entre periodisme, vi i consciència. I tenint present sempre allò q escriu @annagual: «Recorda q respirar també és un poema”.
M’acompanyes?
La fa feliç veure com creix una consciència nova, de persones que abracen una manera de viure i de fer diferent, més respectuosa, sostenible, saludable i sana. La transició a l’ús de sabons artesanals és una realitat a la qual, cada vegada més, s’apunta gent jove. Des de fa 5 anys, Montse Mora elabora sabons de vi, elaborats amb subproductes de la vinificació. I la marca que ha registrat és Sabó-Sabó. Va néixer gairebé per casualitat o més probablement per una causalitat; els orígens de l’aventura son en una assignatura del curs de Vitivinicultura que va cursar a l’Escola d’Enologia Jaume Ciurana de Falset (El Priorat). Però també hi ha fortes conviccions al darrere.
“El treball final de l’assignatura era fer vi amb la varietat tannat que teníem plantada a l’escola. Em vaig incorporar tard perquè havia pres mal i no vaig poder triar ni grup ni projecte, però em van acceptar en un i jo els ho vaig agrair”, explica Montse Mora. No se n’acabaven de sortir amb la vinificació i ella tenia clar que no es podia permetre el luxe de suspendre “ni aquella ni cap altra assignatura. No hi era per passar l’estona, a l’Escola d’Enologia, sinó per adquirir coneixements”, dirà amb assertivitat. “No sé d’on va sortir la idea, però sí que recordo que era un crit a la desesperada per podar aprovar. Sempre tinc tendència a posar-me a jardins. Vaig decidir fer sabó de vi, però no en tenia ni idea. Em vaig començar a documentar. Vaig fer proves. Abans havia preguntat al professor i als companys si podia fer-ho per salvar l’assignatura… I el resultat és que ens van aprovar”, recorda Mora. Va ser hàbil i decidida en un moment crucial i malgrat que els primers sabons van trigar a quallar més del previst, estava convençuda que se’n sortiria. “Al final, vaig repartir sabons per tota la classe per fer contents als companys i celebrar amb ells un producte nou”, explica. Els estudis d’Enologia a Falset estan orientats a formar persones en l’art de fer vi, des de la vinya al celler, però a Montse Mora li van obrir un horitzó nou.
La incursió a la vitivinicultura que va fer, forma part d’aquesta manera de ser seva. És curiosa i té ganes d’experimentar constantment. Al Priorat, durant els estudis, hi va fer arrels i malgrat que venia del món de l’empresa, va identificar a la natura tot un món de possibilitats que va explorar a fons amb una estada, temps després, a Osca. “Quan va néixer la meva neta, vaig agafar-me un any sabàtic per dedicar-li. I va ser aleshores que vaig recuperar el que havia fet a Falset. Ella era un motiu important per reprendre-ho, per rentar la roba amb sabons naturals. I aleshores és quan agafo la dinàmica i torno a fer sabons, sense cap pressió”.
Els sabons de vi de Montse Mora estan elaborats amb productes triats a consciència. “S’ha de fer país”, diu convençuda. Oli d’oliva verge extra del molí Miró Cubells de Cabacés, al Priorat, aigua de font natural o garrafa, però mai d’aixeta, sosa, i les mares del vi. “De la vinificació em calen els tartrats, els baixos, els fangs que hi ha en els dipòsits quan es buiden. És un sòlid que no vol ningú i que té un alt contingut en minerals”, diu Montse Mora. “Busco la diversitat de la varietat perquè respon de forma diferent. El territori pot definir molt però la manera de treballar també. Fer vi té un mèrit increïble i jo m’he anat tornant selectiva. Busco i trio les mares que m’agraden més per la seva textura i vaig insistint als cellers que se’n recordin de mi quan descubin. Tinc molt clar que els elaboradors han posat molt d’amor fins aquell moment i m’agrada que valorin que jo reculli les mares perquè veuen que el seu treball encara continua tenint més vida”, comenta amb un punt d’emoció.
Fa sabons de vi monovarietals, de garnatxa blanca, negra, trobat, moscatell, xarel·lo, picapoll blanc, syrah, carinyena, ull de llebre i merlot. Tots son de cellers catalans com per exemple Ficaria Vins, al Priorat, però també fa servir les mares d’Alodia Bodegas, un celler que va conèixer durant la seva estada a Osca: “Les mares d’aquest celler semblen mantega de vi”, dirà. El seu aprenentatge ha estat autodidacta; no ho reivindica però s’intueix l’orgull discret en el seu relat: “A banda del que aprens a l’Escola d’Enologia, les mares, els comportaments, les reaccions… t’ho vas trobant en el dia a dia quan experimentes. Perquè son una matèria viva. Amb les varietats blanques no passa tant, però les negres, com al vi, tenen molta vida”.
Encara que també elabora sabons artesanals sense el vi, n’ha fet de safrà, per exemple, té clar que si no hi hagués entrat des del món de l’enologia, no en faria: “Per a mi és un amor a la vinya i un agraïment i gratitud a tot. Perquè el mon del vi m’ha fet veure la vida d’una altra manera”. Pel seu esperit i parlar, s’endevina que és amb més repòs, descobrint i assaborint els beneficis de la natura en múltiples formes. “El sabó de vi té totes les propietats que et pugui aportar menjar raïm o beure vi, però et diria que fins i tot més. Perquè en les mares hi ha el sobrant del raïm que ha anat dipositant-se, les pells, la dissolució dels pinyols, la pruïna… Es desprenen totes les substàncies i allà està tot. Per fer el sabó pots utilitzar els sobrants del primer trasbals del dipòsit però també poden ser dels segons, que son més nets i no hi ha tanta incursió de matèria orgànica. Està tot més filtrat i pot ser més perdurable per més temps. El vi ja està més en equilibri i per tant els baixos també”, raona.
Sabó-Sabó va néixer fa 5 anys quan encara no hi havia una sensibilitat tan estesa envers els sabons artesanals i encara menys amb el matís del vi. “Em preguntaven, però fas olor de vi quan t’hi rentes?”, recorda Montse Mora. Ara troba que hi ha molta més gent interessada a fer el canvi cap a productes naturals i aplaudeix que hagi crescut l’interès però també l’oferta, perquè el consumidor té més opcions entre les quals triar: “La meva perruquera, durant el confinament, va començar a fer xampús sòlids per matar l’estrès i el temps”. I no la veu com a competència, sinó com a símptoma d’una realitat que no para de créixer.
“Era molt urbanita i molt de marques”, assegura. I tot i amb això ha fet un gir de 360 graus que ara la fa afirmar que “res és impossible”. Els beneficis del sabó artesanal son molts, però Montse Mora en cita tres: “És biodegradable, és natural i te’l pots emportar de viatge!”. L’assecat potser és l’assignatura més pendent però hi ha fórmules per fer-ho fàcil i durador. “Cada vegada valorem més les coses fetes a mà, amb respecte i cura, i penso que tot això ens ve perquè la gent jove és cada vegada més conscient de què vivim envoltats de químics i l’ús del sabó és una manera d’eludir-los. Si pogués també el faria sense sosa, amb glicerina vegetal, però tindria menys duració i penso que la vida slow no ha de tenir data de caducitat”, explica sincerant-se. Sobre les propietats del sabó, reconeix que un dels punts forts és la hidratació que dona l’oli d’oliva verge extra, però el vi hi afegeix un plus perquè “la tanicitat també hi és en el sabó i és molt important perquè reactiva les cèl·lules de la pell”. L’acció antioxidant dels tanins ajuda, segons la ciència, a prevenir malalties degeneratives i també redueixen el colesterol perquè n’inhibeix la seva absorció.
N’elabora tot l’any, de sabons de vi, i procura tenir-ne de totes les varietats. Per a amics, particulars i allotjaments. “Els mesos de juliol i agost no es poden fer perquè necessiten temperatures de fred i contrast, els sabons. I després has de deixar-los reposar entre 30 i 40 dies. Però quan saps el calendari ja t’organitzes per tenir-ne tot l’any. M’agrada lliurar-los quan estan al seu punt òptim. I també m’agrada testar-los abans, perquè cada pell és diferent i cada persona en fa un ús diferent. Els 3 primers anys feia mostres i constantment les repartia entre els amics per provar-les”, dirà. És una dona ferma i convençuda del que fa. Serena i reflexiva. Es posa a la pell de l’altre i vol que, com el sabó, no només rellisqui, sinó que deixi una empremta delicada al cos. És la textura, el tacte del vi, fet sabó. “Posar-me a estudiar era una assignatura pendent, perquè primer em vaig dedicar a fer de mare”, revelarà. I ara que ja té per la mà la fórmula, sempre secreta, de fer sabons, es planteja iniciar els estudis de Química l’any que ve.
De reconstruir marges, paisatges i dignitats
Posted by Ruth Troyano Puig | Vi·Moments·Persones | No Comments
“És una manera de desconnectar totalment del ritme de la ciutat i del dia a dia i de connectar amb la natura i amb el que és més primitiu. Estàs sol amb eines manuals i les pedres. Has de fer força, aixecar-les, trencar-les i tens recursos limitats. És una sensació com de tornar als inicis. Un contrast”. Carles Giménez és de Porrera i té 31 anys. És director comercial en una empresa de compressors d’aire però en paral·lel, fa poc més d’un any, fruit d’una enyorança vital i social va crear Marges Priorat. Des de petit havia vist l’avi treballar els marges del tros i en va començar a arreglar també pel seu compte, primer com a aprenent, després com a mestre. “Som joves i podem posar la força i les ganes i amb l’Agustí Peñas que aleshores també s’hi dedicava vam decidir muntar Marges Priorat per recuperar el patrimoni arquitectònic de pedra seca i divulgar aquest art”, diu. L’empresa va néixer amb una proposta solidària que animava a tercers a invertir un o tres euros per contribuir a posar o una pedra o un pedrot. També es proposava compartir mà d’obra (ja fossin 5 minuts o 5 mesos) o l’experiència en les reconstruccions o cursos. “Aquesta idea col·laborativa no va tenir gens d’èxit però en canvi sí que ens van començar a contactar per arreglar marges. En aquest any i malgrat la pandèmia hem rebut moltes peticions. Primer fèiem feines només de cap de setmana, però no donàvem a l’abast i ara ja som 4 persones a l’empresa”, explica Giménez.
marge [ diccionari.cat ]
[ pl. marges o, ant i dial, màrgens ] m 1 1 Vora, límit d’una extensió superficial, especialment quan fa desnivell o forma graó
“La funció del marge ha estat sempre retenir la terra, sobretot en paisatges com el del Priorat amb una orografia molt muntanyosa. Cal fer el terreny més còmode, amb marges o terrasses, perquè sigui pla i estigui anivellat. I així el sòl és més fèrtil i no s’erosiona tant amb l’aigua”, explica. “Els marges son una forma senzilla de conduir l’aigua i drenar-la, evitant destrosses quan hi ha pluja. Estan formats per una estructura molt senzilla, a l’exterior hi ha la part estètica amb les pedres de cara plana i a l’interior, hi trobem el que és més important, una superfície de 50 centímetres plena de pedres petites anomenades rebleque permeten drenar l’aigua amb facilitat i proporcionen rigidesa a l’estructura”, detalla. Carles Giménez explica que el títol de mestre marger s’aconsegueix amb la pràctica: “L’aprenent fa les feines auxiliars, però tots els mestres han estat primer aprenents. La manera d’arribar-hi no és cap altra que l’experiència”.
Els marges no només ajuden a conrear i a mantenir l’estètica del paisatge, sinó que son cau i niu de biodiversitat. Per tant tenen una funció biològica molt important. “Al Priorat n’hi ha moltíssims de marges, també cabanes i barraques de pedra seca. Amb el boom de la vinya abans de la fil·loxera, un 90% del terreny estava plantat o conreat, això vol dir que hi havia molta superfície amb marges i terrasses. Després del declivi, els marges han quedat ocults perquè els ha engolit el bosc i poc a poc s’han anat deteriorant, hi ha feina per no acabar-se-la. És molt xulo quan vas a buscar bolets i en llocs inesperats hi trobes marges, perquè son indicadors de què fa anys aquell era un territori cultivat”, explica amb certa nostàlgia Giménez.
pedra seca [ www.pedraseca.net ]
“La tècnica constructiva de la pedra seca, es a dir, la construcció amb pedra de la zona sense l’ús de cap argamassa o morter, es remunta probablement al Neolític, quan l’home es torna sedentari i la pràctica de l’agricultura el fixa al territori, tenint per tant la necessitat de construir habitatges, aixoplucs, recers, murs de protecció, tancats per al seubestiar, etc. Aquesta tècnica senzilla es basa per tant en les necessitats concretes de cada grup humà i de cada zona, aprofitant els materials a l’abast d’una forma elemental i intuïtiva”
A Marges Priorat es dediquen a la reconstrucció de marges, però també a la construcció de nous murs més estètics en espais com ara cellers i també fan recobriments per cases o edificacions perquè s’integrin millor en el paisatge. Amb els temporals d’aquest hivern –Glòria i Filomena-, la feina al Priorat s’ha incrementat. I a banda de l’activitat al camp, Marges Priorat té una vessant formativa que ha anat creixent i que els porta a compartir coneixement tant a la universitat com en organismes com el Parc Natural de la Serra de Montsant. “També tenim feines de reconstrucció a Deltebre, a Lleida… Els hem conegut a través de les formacions que impartim”, dirà Giménez.
Fa dos anys la UNESCO va incloure l’art de la pedra seca a la Llista de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. En aquest temps i no només per la declaració la mirada envers a l’entorn rural i la importància de la conservació del seu patrimoni ha fet un gir. “Et diria que ara està més de moda. Tot el que és rural, torna. Com la cistelleria per citar un altre ofici. Hi ha un procés de recuperació. Al cap i a la fi, la reconstrucció de marges no deixa de ser una forma constructiva que no implica ni ciment ni formigó, sinó que fas servir tan sols el que hi ha a l’entorn”, diu Carles Giménez.
“El que volem és ajudar a què no es perdi, és el que ens sabria més greu. Quan els mires, t’adones de les hores i del temps que s’hi devien passar fa centenars d’anys… Cada cop hi ha menys persones que s’hi dediquin, i si ets del Priorat això t’entristeix. També ens sabria greu si alguna altra construcció del passat, com per exemple les piràmides, caiguessin, no?”, es pregunta. “Ho he vist fer tota la vida, al tros. I quan l’avi va morir, el tros es va anar deteriorant. Va ser aleshores que em va despertar l’espurna d’arreglar-lo i una de les activitats va ser la de restaurar els marges”, explica l’impulsor de Marges Priorat. Observa que ara hi ha un interès alt dels particulars per recuperar els marges que tenen a les finques i això diu “és molt gratificant. Veurem què passa amb el temps. El que tenim clar és que volem ser aquí per aprendre i reconstruir”.
Quan se li demana quines habilitats calen per practicar l’ofici, Giménez és clar: “No fa falta tenir molta força perquè les pedres no son sempre grans. Pots fer-ne amb pedres més petites i les vas encaixant com un puzle. Ho pot fer tothom. El meu avi amb 90 anys anava al tros i feia marges…”. El que és imprescindible és entrenar-ne la destresa i l’habilitat i que hi hagi un retorn just i digne per qui realitzi aquesta feina. “Sempre expliquem a tothom que la reconstrucció de marges de pedra seca és com una obra d’art. No posem pressa a ningú. Hi ha pedres que encaixen i d’altres que no, segons el dia. I cansar-se també val. Ens ho prenem com un hobby més que com una feina”. I amb calma i paciència, es com s’alcen murs i es retorna al paisatge també la seva dignitat.
relats de vi_ sommeliers socks
Posted by Ruth Troyano Puig | Uncategorized, Vi·Moments·Persones | No Comments
“La idea neix a Atenes un dia que plovia a bots i barrals. Se’m van mullar molt les sabates i els mitjons i em vaig aturar a comprar-ne uns en una botiga. Tenien motius divertits i allà se’m va ocórrer de crear-ne relacionats amb el vi. Un conegut meu tenia una fàbrica de mitjons petita i en dos mesos ja teníem els Sommelier Socks llestos”. Ho explica el sommelier grec Filippos Papadakis, copropietari amb Costis Vlassapoulos de l’empresa de mitjons Sommeliers Socks. Pot semblar una insignificança però crec que és de les imatges que he compartit als stories d’Instagram que més reaccions ha tingut amb comentaris de “jo també els vull!”.
Papadakis ha treballat com a sommelier a Grècia i a Xipre. Ara és ambaixador d’Armand de Brignac a Suïssa i ambaixador mundial de Domaine Kikones. També té altres negocis però vinculats al vi hi ha l’empresa de mitjons i una botiga de vins al centre d’Atenes que obrirà aquest mes d’abril: The Wine Tunnel. Va estudiar el WSET a Grècia i diu que el 2009 va començar “el viatge màgic pels cursos i els diplomes. Encara no he acabat, però no renuncio a fer-ho i tinc l’esperança de trobar el temps lliure per completar-ho algun dia”.
Hi ha 6 dissenys diferents de Sommelier Socks amb colors i motius diversos. Però ja estan en producció tres altres més. “Drinking wine, feeling fine”, hi ha escrit en un dels que m’escalfen els peus mentre soc a casa. Els descobreixo a través de les xarxes socials per la proposta que fan els cellers Mesquida Mora i Vins Can Majoral de Mallorca, pels volts del 14 de febrer: “Des d’avui i fins dia 15 de febrer et proposam aquesta dos packs per tenir la panxa, els peus i el cor calent. Per autoregalar-te o per qui més estimis! Les unitats son limitades. Te’l durem a casa i si cal, amb una dedicatòria”. El compro i rebo a casa els seus vins, oli ecològic i els mitjons de Sommeliers Socks, però després contacto amb ells perquè m’encurioseix saber com neix la iniciativa. I me n’envien més parells a casa. I els reparteixo com sempre faig perquè no hi ha res que m’agradi més que compartir. I aleshores recordo els dies de confinament més dur, quan es va posar de moda el “wine and socks” a Instagram, especialment. Papadakis afegeix: “El vi i els mitjons també van ser una parella important a Grècia durant la primera quarantena. Hi havia molts programes de televisió i de YouTube on hi apareixien motius divertits i en un d’ells van sortir també els nostres”. La febre per estar a casa i beure vi, segurament que els ha anat bé, a ells.
El vi i els mitjons també van ser una parella important a Grècia durant la primera quarantena
“Exportem Sommelier Socks a 10 països, també a Espanya. I estem treballant amb cinc més. A finals d’any volem ser a una vintena. Es poden trobar a moltes botigues de vins de tot el món, també eBay a Londres i Amazon al Japó. I depenent del país, l’enfocament és diferent. Als països mediterranis on hi ha més cultura de vi és on tenim més nínxol de mercat. A Alemanya i a Suècia també, on hi ha moltes botigues i bars de vins”, explica Papadakis. De fet, aquest és el tercer accessori de vi que fabriquen: “Primer, vam començar amb un joc de taula de vins grecs amb 500 preguntes sobre les regions vitivinícoles gregues, els cellers, la història, etc. Després, un bon amic nostre que és pintor va dibuixar una vinya i en vam fer un trencaclosques. També hi ha dues idees més que probablement estaran llistes al llarg d’aquest 2021”.
Filippos Papadakis va ser a Barcelona quan encara no es relacionava molt amb el vi, per veure un partit de futbol. Té ganes de tornar-hi i ja es visualitza al costat del mar: “No puc esperar a ser a la Barceloneta i gaudir del capvespre amb una copa de cava a les mans”. Entre els seus plans, hi ha visitar les regions de vins del Penedès i del Priorat i recorda que es va enamorar dels vins catalans fa 10 anys quan va tastar per primera vegada els de Castell d’Encús: “Mai oblidaré la claredat de la fruita d’Ekam. Va ser un dels primers riesling, després vindrien els d’Alsàcia i Alemanya”. Pel que fa al seu país, Grècia, defensa que la qualitat dels vins és molt alta i que hi ha una relació qualitat preu excel·lent. Tenen més de 1.400 cellers al país i ell s’aventura a contradir algunes de les tendències que s’imposen: “Tothom creu que la nostra arma secreta són els raïms autòctons, però jo no ho veig així. Estic més que segur que el nostre poder està en el raïm internacional i en el rang de preus entre 15 i 35 euros. Aquest és el camí per al viatge global. El futur ens ho mostrarà”.
He begut…
Torrelló 50 lliures 2020 de Torrelló Viticutors. Un vi fresc, sincer, profund i aromàticament complex probablement per l’orfebreria enològica amb què s’elabora, passant per àmfora, damajuana, bóta, ou de ciment i inox. Un xarel·lo expressiu i modern, amb notes de fruita d’ós madura, balsàmics i sotabosc mediterrani, que homenatja les “50 lliures barcelonines”, el preu que va pagar la primera generació de la família a l’Edat Mitjana per les masies, vinyes i boscos de la Finca Can Martí, de la seva propietat des d’aleshores.
Marie Tourell Søderberg és l’autora del llibre ‘Hygge. La recepta de la felicitat’. El subtítol diu: ‘Com gaudir més d’allò que ja tenim’. A les primeres pàgines escriu que el ‘hygge’ té moltes formes. Cadascú el presenta des de la seva perspectiva. Per a molts danesos, el hygge és una meta, una espècie de brúixola que ens condueix cap als petits moments que no es compren amb diners, descobrint la màgia de la normalitat. En un acte de confessió, després del pròleg enumera les 5 coses que per a ella són hygge, una de les quals és ‘beure vi al jardí de la meva mare’. Les altres són ‘quedar amb la germana i fer una volta pel parc, i parlar, riure i fer el pallasso com si tornéssim a ser petites’, ‘escoltar la pluja al terrat, amb una tassa de te i la meva parella al costat’ i ‘gaudir amb les amigues d’una tassa de cafè que es converteix en un sopar, i el sopar en una copa, perquè ningú no vol que s’acabi la vetllada’.
Per a l’amiga i fotògrafa Nani Nolla i per a mi, fer articles com aquest també és hygge, que en danès en diuen la felicitat de les petites coses. Cosir paraules i fotografiar l’ànima de plats i de vins que sentim bategar a prop dels nostres ideals i de la nostra manera de viure, cada vegada més connectades amb el ritme de la ciclicitat que ens ensenya la natura. Al llibre de Tourell s’explica que en temps de crisi econòmica es creen condicions especialment bones per al hygge: ‘La crisi ha tornat més introspectiu l’estil de vida, i els danesos han passat més temps a casa. S’han enfortit els llaços familiars i d’amistat. Hem encès les nostres llars de foc i hem tret els jocs de taula. Hi ha més espai per a la reflexió. Ara ja no queda bé tenir alguna cosa, sinó saber d’alguna cosa; d’aquí que en època de crisis llegim més llibres’. No es refereix a la pandèmia, sinó a una crisi econòmica anterior que va viure Dinamarca, però ve a ser el mateix. De fet, a Catalunya, el confinament ha fet madurar idees que estaven guardades al calaix i prova d’això és que han nascut projectes innovadors i disruptius. El vi en llauna n’és un. Un envàs i un model de consum que va iniciar-se a Austràlia i que es va estendre ràpidament als Estats Units. No vol competir amb l’ampolla, ni ve a substituir-la. El seu rol és un altre. Són nous moments de consum, noves formes de viure la vida i de celebrar-la, sense complexos.
Ogimi és un poble japonès amb el nombre més gran de persones centenàries del món. Entre el seu estil de vida hi ha cultivar un hort i plantacions de te. Pertanyen a alguna associació de veïns, celebren molt, fins i tot les petites coses. Tenen una missió important a la vida, o vàries. Tenen un ikigai, però tampoc se’l prenen seriosament. Hi ha relaxament i gaudi en tot allò que fan. Estan orgullosos de les tradicions i de la cultura local. Mostren passió per tot el que fan per poc important que sembli. Tenen el yui-maru, un esperit de cooperació mútua. Estan sempre ocupats amb tasques diverses que els permet relaxar-se. Quan se’ls pregunta directament per la clau d’una vellesa viva, diuen que hi ha el no preocupar-se, les bones rutines, cultivar les amistats cada dia, viure sense presses i optimisme. També hi juguen a favor aspectes com moure’s i menjar sa. I meditar. Tot això i molt més s’explica al llibre ‘Ikigai. Los secretos de Japón para una vida larga y feliz’, d’Héctor García i Francesc Miralles, dels que us recomanem la lectura. Un llibre on queda reflectida la importància de viure el present i de forma conscient i del que hem volgut seleccionar quatre paraules que hauríem d’incorporar al nostre vocabulari per viure abraçant la veritat i la bellesa:
Wabi-sabi, ‘En vez de buscar la belleza en lo perfecto busquémoslo en lo imperfecto, en lo incompleto. Este es el motivo por el que un japonés valora una taza de forma irregular, atravesada por una grieta en el medio Solo lo que es imperfecto, efímero e incompleto posee verdadera belleza, ya que se asemeja entonces a la naturaleza.
Ichi-go ichi-e, ‘Este momento solo existe ahora y no volverá a repetirse. Se utiliza en la práctica de la ceremonia del te en la meditación zen y en las artes marciales japonesas. Todas las artes tienen como hilo conductor el momento presente’.
Resiliencia, ‘Una de las características comunes de todos aquellos que tienen un ikigai bien definido es que persisten en su pasión pase lo que pase. Cuando la vida les da reveses, cuando todo son obstáculos, nunca se rinden. Siguen luchando pase lo que pase. Estamos hablando de resiliencia’.
Antifragilidad, ‘Para construir un estilo de vida resiliente, no debemos temer las adversidades, porque todas esconden un potencial de crecimiento. Si adoptamos una postura de antifragilidad, encontraremos la manera de hacernos fuertes con cada golpe, depurando nuestro estilo de vida y manteniendo el foco en nuestro ikigai’.
És un llibre ple de lliçons, però n’hi ha dues que sobresurten:
‘No hi ha cap secret. El truc és simplement viure’
i
“七 転 び 八 起 き”
que vol dir que ‘si caus 7 vegades, alça’t 8
I nosaltres que mirem d’aplicar-nos-les, ho hem celebrat amb un pícnic entre vinyes just al moment que els ametllers ja perden la flor que ens ha regalat la mirada durant les últimes setmanes. I l’hem acompanyat dels vins en llauna de Zeena, Can-Vi, Glass Canned Winnes i Born Rosé, les quatre empreses catalanes que han començat l’aventura d’envasar vi català en llauna.
Salut i llarga vida.
Article publicat al bloc de Nani Nolla.
The Wine Truck, un bar de vins itinerant 100% català
Posted by Ruth Troyano Puig | Vi·Moments·Persones | No CommentsAra fa un any, Sara Fernández tornava en avió d’un viatge al Japó amb la seva família. Ningú no li hauria dit que dotze mesos després començaria a fer rodar un remolc reconvertit en ‘wine truck’ que es proposa ser un bar de vins itinerant pel país, amb producte 100% català.
Els mesos de pandèmia -i d’obligat recolliment- van servir per modelar una idea de negoci original amb la seva parella per democratitzar el vi i apropar-lo al públic final, sense elitismes ni sofisticació. Amb un somriure als llavis. Servir vins a copes a la vora del mar o la muntanya, en una festa de poble o en un esdeveniment privat, a dins o a fora d’un celler… A Sara Fernández li agrada emprendre i reconeix que sempre ha d’estar iniciant projectes nous per sentir-se viva. Té una llarga experiència d’atenció i relació amb el públic; ha despatxat aliments de qualitat a La Boella i al Club Gourmet d’El Corte Inglés. Es nota per la vitalitat contagiosa amb què comparteix la història dels vins que ja ha començat a seleccionar per a The Wine Truck. De moment, 26 cellers catalans li han dit que sí, li faran confiança en aquesta aventura que està modelant al seu gust i que és fruit de l’experiència acumulada durant més de 15 anys als sectors alimentari i turístic. Precisament, com a responsable d’enoturisme del celler Perinet, a Poboleda, se n’adona constantment de la distància que s’ha creat entre el vi i el consumidor final quan anys enrere era a taula cada dia. Calen nous llenguatges, espais renovats i vehicles innovadors per comunicar de manera desacomplexada i divertida un aliment que cada any perd consumidors. Però fer-ho amb sofisticació i elegància, com s’endevina al remolc que ella i el seu company han convertit en ‘wine truck’.
Llegeix el text complert al bloc de Nani Nolla
Article publicat a Cupatges
“La naturalesa imprevisible de la vida és el que la fa més interessant”. Una afirmació com aquesta només es pot circumscriure en un relat disruptiu. S’hi endevina una filosofia nova, la de fluir i acompanyar processos naturals. És resultat d’una reflexió profunda que sense el parèntesi de la pandèmia probablement no s’hauria produït. “Quan ens visitaven a Lagravera, ens adonàvem que els agradava molt el projecte, però per altra banda ens costava molt connectar amb el públic final. Vam decidir renovar el web i dissenyar materials informatius complementaris, però no ho volíem fer com sempre”, diu l’enòloga Pilar Salillas. “Sóc al món del vi des de fa molts anys. La meva passió és tastar, aprendre, llegir sobre viticultura i enologia… I tot això et dona rodatge i perspectiva: saps molt bé què hi ha al mercat i també tens molt clar el que no vols”, afirma amb convenciment. Llegeix més
L’oli d’oliva verge extra, un ingredient indispensable a la cuina
Posted by Ruth Troyano Puig | Oli·Moments·Persones | No CommentsQuan em varen contactar des de Fires Virtuals per si volia participar en la conversa de Glopets d’Oli de l’oli nou de la DOP Siurana, poc es podien imaginar que havien donat amb la persona que venera aquest ingredient. Més que venerar-lo el tinc com a ingredient principal de la meva cuina, junt amb les cebes, els ous i el pa. I això ho vaig explicar a la Ruth Troyano mentre en parlàvem. I també altres anècdotes sobre aquest or líquid que produeixen les nostres oliveres d’oliva arbequina.
Text i fotografies de Nani Nolla, publicats al seu bloc La Cuina Violeta
“Si és que es pot anomenar allò que es mou i no es toca”
Posted by Ruth Troyano Puig | Vi·Moments·Persones | No CommentsPotser la creença d’un raig
que es parteix en dos.
Potser saber-se doble perquè sí,
perquè hi ha intuïció.
Potser els grumolls d’una sang
que no és meva barrejats amb la meva
i tant se val de qui és quina,
si de la sang en fem festa.
Potser el moviment de l’invisible
trastocant parets de vísceres.
Potser un nom.
Si és que es pot anomenar allò
que es mou i no es toca.
Qui sap
Ameba, Anna Gual
Desaprendre i aprendre de nou. Aparcar el tractor i confiar en la mula o el cavall. Saber que en el treball animal esforçat, hi ha una manera ancestral més civilitzada de donar dignitat i vida a la terra. També s’hi amaga la creença que en la recuperació de la tradició, hi ha un pòsit de gustos i aromes que després es manifestaran al vi.
La videoartista Sara Boldú ha gravat a vista de dron els costers de vinya vella del Priorat i ha retratat la simbiosi entre natura, animal i ésser humà. Entre ceps savis avesats al vertigen, que creixen sense pors ni vergonyes, amb més destresa i habilitat que mai entre un hivern plujós i una primavera exultant, va enlairar el dron que l’acompanya des de fa més d’un any per dignificar i homenatjar la feina pagesa. I la del viticultor.
Al Priorat ha compartit hores de gravació amb dos joves talentosos que senten l’ofici a la pell, que el porten tatuat, que l’ensenyen amb orgull. No tenen gaire a veure l’un amb l’altre, però hi ha un fil que els enllaça, que és la seva devoció per una terra austera i privilegiada, coberta per un mantell de colors infinits de llicorella; la pissarra que dona valor diferencial als vins. La implicació de tots dos és decisiva en una comarca que després de revolucions enològiques i socials, ara presumeix d’una nova generació d’enòlegs i malauradament pocs pagesos, que s’enorgulleixen del que tenen entre mans i s’atreveixen a reivindicar “els noms de la terra”.
Sara Boldú fotografia i grava l’essència d’Albert Costa, enòleg del celler Vall Llach, i Egoitz Azkue, propietari d’una empresa de llaurar amb mules. Ambdós han incorporat la tracció animal a la vinya amb la voluntat d’enriquir el sòl, prestigiar-lo i perpetuar l’activitat agrària amb mètodes tradicionals al Priorat. Els uneix la determinació de viure amb i per a la terra, assegurant la viticultura heroica en turons de muntanya mediterrània, retornant a la terra petjades que són més ecològiques i naturals. L’Associació Catalana de Tracció Animal, (ACTA), reconeix que amb la mula o el cavall la terra queda més airejada, l’efecte de compactació és més limitat, augmenta la vida al sòl, sobretot de la fauna aeròbia, i això fa que disminueixi el risc de patògens i s’afavoreixi la degradació de la matèria orgànica. A ACTA asseguren també que la tracció animal millora la gestió de l’aigua, l’assecament del sòl és més accelerat a estacions plujoses, hi ha un millor desenvolupament radicular i, en conseqüència, els cultius són més sans perquè l’ambient és benèfic: una microfauna rica, cap humitat excessiva i un bon escalfament del sòl al nivell de les arrels.
Els beneficis són clars i el temps els fa evidents, a cada parcel·la, a cada vi… Però el que potser passa desapercebut és l’envergadura de l’aposta, que és titànica. Hi ha tota una litúrgia invisible com la cura de l’animal, la seva adaptació al medi, la relació amb qui l’ha de conduir, en el cas de Vall Llach, Joan Miquel Sedó. Com sempre, la mirada al camp és encara massa bucòlica, però quan ens hi atansem amb lupa, veiem la complexitat del compromís i la cura.
Amb la perspectiva del dron, el treball videografic de Sara Boldú permet sobrevolar fragments d’un Priorat net, endreçat, equilibrat, harmònic, autèntic… Senzill i arquitectònicament bell. No se sent el renillar del cavall com tampoc l’esbufec de l’home que l’acompanya, però sí que ressona el lament de l’Egoitz: “Lo pagès, pagès, s’ha perdut. Ara el que hi ha són jornalers. I és una llàstima”. I si som a temps de revertir-ho?
*Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986) va guanyar el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni el 2019 amb el poemari “Ameba” que aquest any ha publicat l’editorial Llibres del Segle, amb il·lustracions de Gala Pont. “Allò que es mou i no toca” escriu la poetessa vilafranquina a Qui sap; podria ser una metàfora del vincle entre home, animal i terra?
Article publicat a LaConca51.cat
S’estrenava al seu compte d’Instagram en plena verema, el 3 de setembre, amb un missatge que deia: “Vocables del vermà tal com sonen i prou”. I dos dibuixos lligats a tres paraules: astisores i un cogondéu pel dolor al bastet (llom) que provoca el collir raïm ajupit. Josep Sendra Pino és dissenyador gràfic i “pagès espontani”, afegeix.
És de Ginestar, de la Ribera d’Ebre, on la família hi manté encara vinyes i oliveres. Tot i dedicar-se al disseny, el màrqueting i el món digital, no ha deixat mai de treballar la terra i ajudar els de casa. I ara encara més perquè els pares són grans. “Volia ensenyar com vivia el veremar. A Instagram, el món del vi és molt idíl·lic i romàntic. Però la realitat és una altra. M’agrada dibuixar i tenia ganes de posar en valor el vocabulari que sents a casa i que se’t queda a dins, sense més. I tenir també feedback de com en diuen a d’altres territoris”, explica Sendra.
Les seves paraules i dibuixos s’han fet virals en el sector del vi del sud de Catalunya i, en un gest de solidaritat i de reconeixement a la parla i al treball agrari, elaboradors com ara Celler Frisach i Bàrbara Forés, de la DO Terra Alta, els han compartit als respectius comptes. Fins ara, Josep Sendra ha publicat 9 capítols, però en promet algun més per seguir fent visible la ruralitat real i mostrar el camp sense esnobismes a les xarxes socials. També ha començat a fer-ne d’específics per a la campanya de l’oliva: “Parà la porrassa amb funció d’on bufa lo cerç”o “Com plegar les aulives d’anterra? A cop de granera, ungla o maquineta de plegà”.
“Estava veremant i pensava en paraules autòctones. Els dibuixos tenen una part crítica, està clar, volia posar a la palestra un món que no es veu, una feina molt dura i poc reconeguda”, explica Sendra. Hi ha capítols que parlen de ferides i que presenta dient: “La verema té una part gore que segons lo puesto lo vocable és diferent. Au”. I descobreix les paraules asgarranyada i burtxocada. Ansofradora, aixadella o portadora formen part de la publicació en què reivindica els treballs de la viticultura a mà. I fins i tot hi ha un capítol dedicat a les “herbes legals que mos fan més antretingut lo vermà ”, com són la panissola, el queixal de vella o el blet pudent.
Coses del vermà és un entreteniment amb “arrels i vinagre”, dirà. A la feina ofereix “creativitat a granel” i el món del vi ha trobat en la seva mirada una oportunitat per actualitzar-se i connectar amb nous públics. Ha dissenyat la imatge d’alguns vins de la cooperativa de Ginestar, fundada l’any 1918, i ha desenvolupat el web que permet la venda online. I també adverteix: “Ho faig des del poble, més acurat, personalitzat, com quan li dius a la teva mare que et faci la vora dels pantalons”.
Publicat al Diari ARA Camp de Tarragona
Anglès
Francès
Castellà
