wine

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben

Text de Lluís Llach, adaptació de la versió catalana de Carles Riba del poema de Kavafis 

És el seu poema de capçalera. El que inspira i motiva els seus viatges i dona nom al seu bloc: Viatge a Ítaca. La calidesa que esperaven a Catalunya per després d’una volta al món de més d’un any, encara la tenen pendent de rebre. L’Eva i el Mario, autors del bloc de viatges, amics, blocaires i aficionats avançats en el món del vi, han tingut una arribada difícil després de més de 450 dies d’aventures. Circumstàncies familiars han fet que l’aterratge no hagi estat ni fàcil ni l’esperat però estic convençuda que les turbulències passaran aviat, perquè s’ho mereixen. Entre el trasbals personal i familiar que viuen, però, han tingut temps per participar a la Festa del Most de la Ràpita, convidats pels amics de Malviatge.

Conferència sobre paisatges del vi a càrrec d’Eva Martínez Bordons. Viatge a Ítaca ha tingut la sort de viure experiències enoturístiques vàries. Dels 18 països visitats, 11 tenien regions vinícoles i d’aquestes n’han visitat 6. El concepte dels “cellar doors” d’Austràlia i Nova Zelanda és probablement el que més els ha entusiasmat. I creuen que Catalunya podria  explorar aquesta forma de practicar l’enoturisme que posa l’accent en el tast per davant de la visita.

Abans d’arribar al continent australià, van tenir la sort d’endinsar-se en altres territoris de vi amb referències de major i menor qualitat organolèptica. A la Xina, per exemple, van tenir clar que volien conèixer les vinyes del desert. I arribar-hi va ser una odissea (més de 10h de viatge) però després va valer la pena, sobretot per l’aspecte inhòspit i inèdit del paisatge -vinya sobre terroir sorrenc- més que per l’excepcionalitat del vi. Als xinesos els porta de cap el nostre vi, que és de qualitat, però per fer el seu amb varietats internacionals encara n’han d’aprendre. Probablement el viatge pel país asiàtic va ser una gran aventura com la que després viurien al Japó. A Tòquio, van fer parada al wine bar d’Espelt Viticultors on es poden degustar diferents referències catalanes i per descomptat del celler de la DO Empordà. La signatura d’Anna Espelt «Empordà a cada copa…» convida a viatjar. Però també es van endinsar en regions de vins properes a la capital que, a punt per la verema, protegien de qualsevol adversitat i delicadament amb papers els gotims de raïm, instal·lats en vinya emparrada per sobre de l’alçada estàndard per evitar l’escalfor del sòl. Això va ser a Chateau Mercian Allà descobririen varietats autòctones com el Koshu que dóna vins molt frescos. Després del país oriental, Viatge a Ítaca va indagar en els vins de l’Índia. Recordo encara que a l’Espai Priorat vaig poder conèixer l’editora de la revista Sommelier India Wine– que me’n va donar un exemplar i la portada estava dedicada Bodegas Torres. Estan interessats en els nostres vins però esmercen esforços també en els seus. L’Eva i el Mario van visitar cellers que els van donar a tastar vins de força qualitat. La següent parada, Birmània, els va deixar impressionats per les postes de sol entre vinyes. La seva experiència es va centrar al celler més important, el Red Mountain Estate.

Després d’un període d’abstinència obligada pel sud-est asiàtic, Austràlia els va rebre amb els braços oberts. Els «couchsurfers» que els van acollir a casa els van regalar un tast de vins a la platja el primer dia d’estada al continent, a Perth. Si hi ha una ciutat que l’Eva hagués de triar per passar la resta de la seva vida de les visitades en aquesta volta al món, seria Perth. Cultura de vi a primera línia de mar. Una concepció de l’oci diferent, amb el vi compartint protagonisme amb el sol. Però la sorpresa va ser la descoberta de cellers arquitectònicament molt diferents, amb sales de tast i vistes que emmarcaven les vinyes, amb oferta integrada d’enoturisme – celler i hotel– i principalment una concepció de l’enoturisme a Catalunya desconeguda, els cellar doors. “Visitar un celler és visitar-ne mil si no busques conèixer els detalls tècnics de l’elaboració sinó el plaer de tastar noves referències”, explica l’Eva Bordons. Així, a Austràlia les visites esdevenen tastos i degustacions amb oli d’oliva -aquells que en produeixen- i formatges, entre altres. Els propietaris són conscients que una visita és igual a una compra, per tant, equival a un negoci sense intermediaris. “Hi ha petits cellers que venen tots els seus vins al celler”, afirma l’Eva. I creu que aquí s’haurien d’implementar més iniciatives com aquesta perquè el tast és el pilar de l’enoturisme. A Nova Zelanda, els cellar doors esdevenien més interessants encara pel paisatge fascinant de cada tros de vinya i el wine trail que els vincula. El mar, la muntanya, les grans extensions de vinya a peu de carretera… Entorns naturals que van viure amb molta fascinació malgrat les baixes temperatures de l’hivern. Pregunto a l’Eva sobre la importància de la varietat per sobre del terroir i la tecnologia puntera dels vins: “Els cellers no en fan bandera, però allà realment vam tastar vins de molta qualitat”, sentencia. Com un escumós de pinot noir que l’Eva recorda amb delit.

D’Austràlia van viatjar d’est a oest i de sud a nord. Amb caravana. Un mitjà de transport que els va permetre incorporar a l’aventura  referències dels vins australians que més els havien impressionat a cada celler. Suposem que en un bon percentatge, sirà! El seu pressupost ajustat – tenint en compte el cost de la volta al món: 18.000 euros per persona- no els permetia endur-se ampolles a 200 euros però sí que van tenir la sort de tastar-les gràcies a la bona voluntat dels cellers a oferir tota la gamma de referències durant el tast.

Els va quedar pendent creuar l’oceà en direcció a Sud-Amèrica i aprofundir en els vins de Xile i Argentina, però estic convençuda que encara no havien aterrat al Prat d’una vivència única, ja estaven planificant el temps que trigarien a fer la motxilla i tornar a volar. Tenir-los a Barcelona és un privilegi, perquè amb ells no només compartim experiències, somriures i preocupacions, sinó que també descobrim vins que ens fan viatjar alguna vegada lluny i normalment a prop de casa. Referències com les que publiquen a la secció que ja fa unes setmanes han estrenat al seu bloc. Els vins, ja ho va dir l’enòloga Sara Pérez, són petites històries dins d’una ampolla. I tenim la sort de viatjar amb ells als orígens. Amb l’Eva i el Mario sempre ve de gust viatjar, perquè la seva experiència enriqueix i motiva.

Com que l’article és una sorpresa, no els he demanat pel seu vi- moments- persones però he recollit del seu web algunes propostes que s’hi escauen. Jo, com ja he dit en altres ocasions, amb ells tastaria vins profunds, d’aquells que no hi ha pressa perquè s’expressin i evolucionin quan sobre l’ampolla. Vins profunds com la nostra amistat. Des d’aquestes línies espero que aviat celebrin amb un bon vi del seu repertori particular el retorn a Catalunya i que sentin la calidesa dels qui els hem esperat més de 12 mesos.

«Red Mountain en Myanmar. La compañía aporta sabor, y el entorno se encarga de fijar recuerdos vinícolas para enmarcar. El lago Inle, una puesta de sol. Gonzalo e Isis, una pareja de Madrid de las más entrañables que hemos conocido, y allí compartiendo con ellos, y con Ahmid y Daniel, una pareja de israelís, una tarde sobre la colina donde se encuentra la bodega. El sol cayendo, el lago lo llena todo, y entre conversaciones y risas, Eva explica a la concurrencia alguna cosa sobre como catar el vino. Los vinos, decentes. El momento, mágico. Aun estamos allí cuando lo recordamos. Vivo, nítido como si fuera ayer» Llegeix més.

I si la trobes pobra,no és que Ítaca t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet, sabràs el que volen dir les Ítaques.

www.viatgeaitaca.com

—

www.ruthtroyano.cat