Paula Bonet: “Com al vi, a l’art hi ha processos creatius amb una part d’atzar que no controles”
Posted by Ruth Troyano Puig | Vi·Moments·Persones | No Comments
Percibo en el aire cierto olor a muerte,
quizás sean la angustia y sus réplicas.
Quiero hablar de ellas.
De los cuerpos, del temblor. De esta
libertad que me quema en las manos»
La Sed, Paula Bonet
Paula Bonet (Vila-real, 1980) pinta i escriu des dels budells, des del ventre, la mateixa part del cos humà amb què Sara Pérez parla i elabora vins al Priorat. És el segon cervell, afirmen els gastro-terapeutes. L’artista valenciana explica que va conèixer de la mà de Sara Pérez i René Barbier «una manera encara més visceral i intensa de viure la cultura del vi», a propòsit de l’etiqueta que li van encarregar per al Venus de Cartoixà. Ella, Paula Bonet, que és dibuixant i escriptora i que viu i sent des de molt endins les emocions com ha reflectit de manera sensual, atractiva i arriscada a La Sed – el seu últim treball editorial-, creu que la clau de l’èxit professional és «no parar mai de buscar». Un altre paral·lelisme amb com Sara Pérez viu i practica el món del vi. Interrogant-se constantment per allò que l’envolta i que l’ha fet arribar allà on és. Buscar sempre noves formes d’expressar-se, de dir, de sentir, de crear, però amb la naturalitat i l’autenticitat per endavant i un estil propi més que volgut, inherent al moment vital. Paula Bonet s’estima el vi, com la música. Com l’art. I en recomana i en beu. De català, de valencià, de xilè, d’argentí… Té pendent assaborir un bon vi africà. L’art el concep fluid, líquid, que no fugisser, cosa que li porta a afirmar que el vi, millor a la copa que al pinzell: «Però prefereixo anar bevent-lo a poc a poc mentre dibuixe. D’eixa manera acaba estant també al paper«. Està de vacances però no deixa de respondre mails. Després d’haver-la vist compartir a Twitter una piulada sobre el mercat orgànic Santa Teca al Castell Monestir d’Escornalbou coincidint amb el concert de Mariona Aupí i Guillermo Martorell, l’entrevistem i celebrem la seva proximitat, sensibilitat i vitalitat.
Vas ser al concert de Mariona Aupí i Guillermo Martorell a Santa Teca Escornalbou. Un vi per harmonitzar amb el seu nou projecte musical, Le Monde?
Un Martinet Bru. La intensitat d’eixe vi em porta a comparar-lo amb el projecte que presentaven Mariona Aupí i Guillermo Martorell. Podria dir-se que “Le Monde” ha estat envellit durant mesos i mesos en un espai cuidadíssim, com alguns bons vins. És un projecte molt reposat, molt repensat, on cada cançó és imprescindible i forma part d’un tot elegant i cruel al mateix temps.
De Santa Teca al Castell Monestir d’Escornalbou, què et va sorprendre? Vam veure una piulada teva i vam intuir que en gaudies…
L’alta qualitat de tot el que ofertava (programació, menjar i beguda, llibres). L’espai em va sorprendre, sabia que anava a un castell però no podia imaginar que era un castell tan bell i que estava situat a un lloc tan privilegiat. Em va impressionar la capella i l’espai obert amb arcs des del que es veia el paisatge que arribava al mar. Em va encantar ser-hi a un festival enmig de la natura i poder beure el vi amb copa.
A Paula Bonet li agrada el vi, però quin estil i quan el pren?
M’agrada molt, acostume a beure vi negre. Casualment bec molt vi del Priorat (Martinet Bru, Acústic, Scala Dei, Ferrer Bobet, Venus…), també Rioja (Predicador, Luis Cañas, Vivanco…), Valencians (Maduresa, Mestizaje…), Terra Alta (Sang de Corb, Llàgrimes de Tardor…). També bec molts vins de Xile (Santa Ema, Carmen, Casillero del Diablo, Garage…). M’encanten els Carmenere i els Merlot.
Habitualment prenc vi cap al vespre, mentre treballe o quan estic amb amics. Són els dos moments que més m’agrada acompanyar amb un bon vi.
El vi t’inspira com a artista i com a escriptora?
Molt. Fa uns mesos vaig estar a les bodegues Vivanco a La Rioja i justament vam estar parlant d’aquesta relació entre inspiració i vi. A Vivanco organitzen xerrades i tallers al voltant de la creativitat i va ser molt interessant veure com una vinculació que ja intuïa es feia cada cop més evident.
El vi com a eina de pintura, de creació… Ho has provat? En quins casos?
Alguns cops, com si el vi fos anilina (aquarel·la líquida), sobre paper. Però prefereixo anar bevent-lo a poc a poc mentre dibuixe. D’eixa manera acaba estant també al paper.
Vas crear l’etiqueta del vi Venus de Cartoixà de Venus la Universal… Com vas treballar-hi? Què creus que té de diferent la creació vinculada amb el vi respecte d’altres aliments i/o productes?
L’experiència de treballar amb la Sara i el René va ser fantàstica. Per la llibertat que vaig tenir, per l’honor de posar imatge a un vi d’eixa qualitat, perquè vaig conèixer de la mà de la Sara i el René una manera encara més visceral i intensa de viure la cultura del vi.
Sara parlava del Venus com jo podria parlar de La sed (el meu darrer treball publicat ): des dels budells. Parlava dels plantejaments previs, de com havia estat el procés creatiu, d’allò excitant que no pots controlar perquè depèn de la terra i del clima, dels temps de repòs… Em feia pensar constantment en la manera en que jo m’enfrente a un projecte nou. Em portava al cap processos creatius com els de la tècnica del gravat, on hi ha una part d’atzar que no controles i que pot acabar sent la que farà que el resultat final sigui el millor que has fet mai o que hagis de llençar-ho tot al fem i començar de nou.
El teu pinzell és inconfusible. Ha estat complex arribar allà a on ets? La clau és sempre ser un mateix?
La clau és treballar constantment i no conformar-se. Tindre els ulls molt oberts. No parar de buscar. No repetir patrons que funcionen o que saps que el públic aplaudirà perquè ja tens eixa experiència.
Un vi que recordis…
Un Santa Ema Catalina del 2008 xilè amb etiqueta brodada que vaig tastar el setembre passat a Santiago, en plenes Fiestas Patrias.
Un vi que recomanis…
Acústic. Molt fi i saborós. És molt bonic veure com les gotes que rellisquen per l’ampolla dibuixen les cordes d’una guitarra ja mig dibuixada a l’etiqueta.
Un vi que no has pres i que t’agradaria prendre…
Un bon vi africà.
Un vi català…
Venus negre
Un vi valencià…
Maduresa. Em recorda als anys d’estudiant de Belles Arts a València. Si podíem pagar una ampolla de Maduresa volia dir que les coses anaven bé.
El vi i l’art… Tenen prou vincles? Com es podrien reforçar?
Sí, en tenen molts. Però podrien tenir-ne més, tenen moltes coses a veure.
