rafel nadal

La Girona de la postguerra no era terra de grans vins ni de veremes multitudinàries, però als nostres paisatges infantils sempre hi ha una vinya amb els ceps arrenglerats en llargues fileres, que van morir en algún marge ple de figueres o en alguna pineda fresca, arran de mar. El record deu venir d’aquelles vinyes aspres i modestes que descobríem a la Fosca…

Amb permís de l’autor reprodueixo algunes línies que esperava llegir des de l’inici però que no arriben fins a la pàgina 399 del llibre. Perquè «Quan en dèiem xampany» no és un volum que parla de vins, caves ni xampanys, de manera que les referències al sector es fan esperar i per a bé. La segona novel·la del periodista Rafel Nadal és un homenatge al besavi, Francisco Oller, origen de tota la nissaga -de més de 50 besnéts!- i l’inici de la història narrada al llarg de 400 pàgines:

Al besavi Francisco. Li agradaven les persones intel·ligents, però l’horroritzaven les massa intel·ligents i les extrapretensioses, perquè, imbuïdes d’aquesta superioritat, generalment totes fracassen.

Malgrat aquesta declaració inicial, penso que el llibre és també un homenatge al pare i a l’avi, i als valors d’esforç, sacrifici i austeritat que tornem a recuperar ara, després de temps d’oblit.  Tants anys d’història familiar s’emmarquen en paisatges socials, econòmics i polítics diferents, però sobretot convulsos: dues guerres mundials i la guerra civil espanyola, períodes en què l’empresa d’elaboració de taps de suro amb seu a Cassà i Reims es consolida, creix, s’afebleix…

Entrevisto Rafel Nadal a la Llibreria La Capona de Tarragona (a la imatge amb el seu propietari, en Josep Rovira) amb motiu de l’acte de presentació del llibre. No descarta una tercera novel·la de la saga familiar perquè em reconeix que hi ha molts personatges que mereixerien un llibre sencer, com en mossèn Francisco o la tieta Ivonne. Però si hi ha d’haver una tercera publicació en breu, serà de temàtica radicalment diferent. No m’avança quina però sí que versarà sobre els temps actuals. Perquè omple els seus temps escrivint, sí, novel·la, però també literatura de viatges, contes…

Llegir «Quan en dèiem xampany» és passar de la grandesa de Reims a la vida normal (i rural) de Cassà, és resseguir el fil de la història de l’empresa i impressionar-se quan es llegeixen les relacions freqüents que van mantenir els Oller amb els grans elaboradors de la «Champagne» i d’Alemanya: Veuve Clicquot, Roederer, Heidsieck i Taittinnger. Va de persones emprenedores i valentes, poc porugues, de dones avançades al seu temps, d’austeritat, convenciment, de relacions familiars a vegades complicades, de petits espais de vida entre tanta negror política, com el respir de la Fosca.

«El suro és noble, atractiu, té una particular bellesa més enllà de material matex i és el fil conductor d’una història de llums i ombres, a Cassà a on la terra és duresa i a Reims on les bombolles són glamour«, m’explica en Rafel. Bona part de la documentació del llibre és epistolar (correspondència familiar i comercial) per bé que hi ha també informacions que li han estat llegades oralment i que acaben d’aclarir episodis poc documentats. Esforç, estalvi, superació, formació i emancipació són paraules que sorgeixen constantment a la conversa. En Rafel Nadal les empra per justificar aquesta història que és la seva i que és plena de llums, del daurat del xampany, però que com qualsevol altra també amaga episodis difícils. M’insisteix a dir que ni ell ni els seus 11 germans – que ja no han estat vinculats professionalment a l’empresa del besavi- han tingut mai cap privilegi. «A casa no ens han consentit capricis i ens hem hagut de sacrificar i valer per les capacitats personals», comenta. Han begut de l’ordre i de la rigidesa de la familia francesa, sense cap mena de dubte, «del rigor en el treball, l’autodisciplina, la primacia d’allò que és col·lectiu».

«El xampany és el gran símbol i així es manifesta en el llibre, però tot el que té de delicat, la sonoritat del nom… topa amb les grans contradiccions del segle XX europeu amb els enfrontaments salvatges que es van viure». «Quan en dèiem xampany» no és ni una novel·la d’història ni una biografia familiar, insisteix a dir el periodista, però totes dues vessants hi tenen cabuda d’una forma o altra. En Rafel es presenta amb naturalitat com un gran defensor de les costums heredades, però també de la vida viscuda amb independència de les arrels, a Girona. «Reims és un mite, el cor s’eixamplava en arribar allà, era una ciutat polida i civilitzada», em diu durant la conversa. En el llibre, però, la narració de l’última visita que hi fa a la recerca d’informació familiar deixa clar que les llums s’han apagat del tot. Per a la fàbrica, la família i la ciutat.  «Ara París s’ho ha menjat tot», comenta. Igual com l’empresa de Catalunya, que finalment va guanyar la partida a la fàbrica de Reims.

Des de fa poc torna a haver-hi vinyes magnifiques penjades sobre el mar a la Costa Brava, a Cadaqués, al Paní, al cami de Montjoi o a Garbet. I a la Fosca també han refet les vinyes que s’amaguen darrere les tanques d’atzavares i de figueres de moro.

A les últimes pàgines del llibre tornen els vincles al territori més immediat de Rafel Nadal i m’agrada intuir que ha viscut amb gran naturalitat la passió per la cuina francesa tant com la catalana. «M’agrada el producte de la  terra, faig hort, m’agrada pescar – ara li podrà dedicar més temps als néts, reconeix als agraïments- vaig a buscar bolets i espàrrecs…». Són passions que combina amb l’escriptura, moltes vegades a mà «perquè flueix millor», i amb pensaments i opinions envers l’esdevenir del periodisme i de l’actualitat política. Entenc que guarda més del que explica i que és un home de bon menjar i amb el paladar entrenat. Qui llegeixi el llibre quedarà impressionat pel receptari culinari francès que presidien les grans celebracions, així com per la cerimònia del tap, reconfirmant que era de l’empresa i que tenia un estat excel·lent, i que es repetia sempre.

De manera que ara, quan sento destapar una ampolla de xampany o de cava, se’m dispara la nostàlgia per tots els brindis que hem fet amb la baba Teresa, els pares, els germans, els fills, els néts i tots els de casa, i recordo la taula parada…

Però d’entre tots els records, en selecciona un per al maridatge:

 

Vi

Probablement seria un borgonya desconegut aquí a casa nostra, amb més fruita, o un cava de la tia Ivonne que va dirigir Besserat

Moments

Un dinar familiar

Persones

Amb el besavi, o amb la tia Ivonne. I segurament hi reproduïríem tot el ritual del tap del besavi.

 

—

Quan en dèiem xampany/ Grup 62, Columna Edicions

@columnaedicions

Facebook.com/columnaedicions