Tània Juste: «El vi va donar cos i ànima a allò que volia explicar»
Posted by Ruth Troyano Puig | Uncategorized | No Comments
«Temps de família» és una novel·la històrica ambientada al Penedès que narra amb delicadesa i elegància l’esdevenir d’una família benestant en un temps convuls, també a la vinya, els anys que enllacen les darreries del segle XIX i els inicis del XX. «De seguida vaig tenir clar que ambientaria la novel·la en una regió de vins. La figura de l’indiano com a iniciador de la nissaga em va donar el punt de partida que necessitava. Es tractava d’un personatge molt potent literàriament. Al Penedès n’hi van arribar força durant els últims anys del segle XIX, d’indianos, i en ser una terra que coneixia, m’hi vaig sentir a gust». Ho explica Tània Juste, historiadora per la Universitat de Barcelona i escriptora, autora d’aquest relat que li ha valgut el prestigiós Premi Néstor Luján de Novel·la Històrica 2015.
L’escriptura és per a Juste «tan vital com el respirar; perquè sense ella ja no ets tu mateixa; perquè les històries formen part de tu i els teus personatges no fan més que ampliar i ampliar la teva família». Aquesta passió que sent per la lletra es manifesta a cada ratlla d’un text històric de lectura amena, àgil, vibrant. Les aventures dels Giner al Penedès i a Barcelona en dos temps històrics diferents omplen pàgines d’incertesa, de neguit, d’intriga… «La meva intenció era explicar una història de família per poder tractar aquest primer univers que tots coneixem en primera persona» explica Tània Juste. I afegeix: «Lligar aquesta família a una terra i al món de la vinya i el vi va donar cos i ànima a allò que volia narrar».
Un mas, unes vinyes, la lluita per la terra…
La història d’una nissaga catalana que va voler construir un gran somni.
A l’escriptora no li és nou el paisatge de la vinya perquè part dels seus familiars són del Penedès i recorda: «Sovint he passejat pels camps observant el pas de les estacions de l’any i mai deixa de meravellar-me el procés de transformació dels ceps. És un cicle molt poètic, i també tot el que hi ha rere l’elaboració del vi. Hi vaig arribar, per tant, d’una manera molt natural».
Com a historiadora que és, té la convicció que «cada persona viu condicionada pel lloc i el moment històric que li toca viure, la seva manera de pensar, d’actuar i de sentir s’expliquen també a través de la seva època. Els tics, la moral, l’explicació del món és diferent a cada moment». I d’aquí que les diferents generacions retratades a «Temps de família» s’expressin d’acord a les circumstàncies. Diu l’autora que «Bonaventura Giner seria el que avui identifiquem com l’emprenedor, el constructor del somni familiar, aquell que comença del no-res i que inventa a força de treball; la generació d’en Jan i les noies Giner representa la dels fills que ja neixen en l’abundància, malgrat que hauran de fer front a una guerra. També és la generació d’aquells qui ja tenen accés als estudis i, per tant, la d’una manera de fer diferent; i aquella tercera generació que tot just queda apuntada a la novel·la seria la més conflictiva, la tercera maleïda, la que destrueix l’imperi familiar o bé es reinventa en un món modern». Aquest horitzó obert que l’autora perfila pot fer pensar en una continuació, o en un segon volum ambientat en una regió de vins. Preguntada per aquesta possibilitat, respon: «Per què no? Hi he descobert gent excepcional que donarien per moltes novel·les més».
El llibre no és un relat literari només, sinó el d’un moment trascendental a la vinya. Es narren amb precisió i exactitud els treballs al camp i les malalties universals de les quals les vinyes catalanes no van escapar, com l’odiada fil·loxera. Com es va documentar l’autora? «És una recerca que em porta a peregrinar per diversos arxius històrics, biblioteques i centres de documentació. La meva faceta d’historiadora m’hi ajuda, és clar, però sempre miro de buscar alguns còmplices perquè em guiïn a través de les fonts documentals que necessito per a escriure cada novel·la, especialistes de cada sector. En matèria històrica del Penedès va ser l’historiador Ramon Arnabat qui em va facilitar la recerca, assessorant-me i conduïnt-me cap a una sèrie de llibres indispensables de la història del camp català, de la comarca i del país en general. Ell em va resoldre molts dubtes que van sorgint a mida que escrius, és una font de saviesa del Penedès increïble! També les grans famílies vitivinícoles de la comarca, a través dels escrits d’alguns dels seus membres al llarg del segle XX m’hi van ajudar molt. I les entrevistes amb persones de la comarca que avui en dia hi viuen i hi treballen, amb els seus records de com ho feien les generacions que els van precedir, han estat una font molt valuosa d’informació».
Li llegeixo al seu bloc els seus agraïments també a Jordi Arnan, un dels dos propietaris del Celler Pardas. Amb ell va anar a veremar les finques mentre es documentava per escriure «Temps de família». I reflexiona en obert: «Hauria estat el mateix construir l’escena de la verema dels Giner a principis de segle sense haver vist aquella primera llum del dia enmig de rengleres de vinya al Penedès? Sense haver sostingut el raïm acabat de collir del cep? Hauria pogut saber quines olors es respiren allà o quins són els sons que envaeixen els camps en plena verema? Segur que no».
L’emoció amb què recorda aquests instants i com el lector els pot identificar molt fidelment a la novel·la, fan pensar que té ganes de seguir aprofundint en aquest món. Diu que és «un sector apassionant amb una derivada poètica que de seguida enganxa». I es mostra convençuda que després d’aquest llibre «ja no podré deixar d’observar els camps de vinyes mai més, ni d’admirar-ne tot el seu procés». Una autora seduïda pel paisatge de la vinya, tant com per l’escriptura. Des de l’any 2009 que la practica i parafrasejant a Paul Auster reconeix que «vaig decidir que no deixaria d’escriure».
Estic covençuda que voldria prendre un vi amb l’iniciador de la nissaga, en Bonaventura Giner, o amb en Jan, l’hereu, o amb les filles -tan diferents malgrat estar marcades per un mateix temps- o amb els masovers entregats en cos i ànima a l’aventura de construir sense res a canvi un temps i una família… Però la ficció ho fa, certament, difícil. L’alternativa, més real, més possibilista de la Tània Juste és aquesta que ens comparteix:
vi
«Un del Celler Pardas, un exemple d’amor per la terra i pel vi ben fet»
moments
«Qualsevol celebració per petita que sigui»
persones
«Amb el meu company de viatge»