do montsant

Més cor, més batecs

Posted by | Uncategorized, Vi·Moments·Persones | No Comments

DSC_1984

 

Queda clar que s’estima NYC. Segurament algun amic o familiar li haurà portat la samarreta de la ciutat que mai dorm. O l’haurà comprat ella mateixa en un viatge amb els pares. No la conec. La fotografio fa anys, un dia d’entrada de raïm, durant la verema, al celler cooperatiu de Falset Marçà, el primer que em va donar l’oportunitat de dedicar-me professionalment al món del vi quan, després d’una etapa  intensa a la Generalitat i amb ganes d’explorar nous projectes. Vaig col·laborar amb la Cooperativa de Falset-Marçà durant 3 o 4 anys, ara no ho recordo amb precisió, però sí que la guardo a la memòria com una de les etapes més apassionants del nou rumb professional cap al món del vi.

A punt de celebrar el centenari, amb la necessitat de recuperar l’orgull de pertinença del soci, a la Cooperativa vam treballar de valent per posar al mapa un celler cooperatiu arquitectònicament bell i ric enològicament. Amb l’aleshores president Josep Maria Cots, pagès, que em va donar tantíssimes lliçons de coneixement, amb humilitat i honestedat sempre per endavant.

El cas és que fa poques setmanes vaig recuperar la imatge i la vaig compartir al meu mur. La protagonista la va veure i me la va demanar a través del meu compte d’Instagram. Les xarxes socials tenen màgia. Connecten sensibilitats i persones. Li vaig demanar disculpes per haver-la publicat en el seu dia sense el seu permís, però la bellesa del retrat m’ho demanava a crits. La imatge havia de ser vista, compartida. En tot cas, quan la vaig publicar ho vaig fer amb l’autorització del celler.

La fotografia és una oda a la vida rural. Al compromís dels petits amb la família, d’ajudar a casa sense que els ho demanin. És un record que guarden, per sempre, el d’haver estat una peça  en l’economia familiar durant els estius llargs, feixucs i calorosos. Segur que entre capbussades a la piscina de Falset o als tollets de la comarca, ella se sentia orgullosa de fer costat als pares, tiets, padrins… en dies intensos de feina al camp, de suor i de taques inevitables a les mans.

Ella és la Roser Rull Lara. Enginyera biomèdica per la URV, diu el seu compte a Instagram. Ara té 21 anys. M’agraeix que li enviï per correu electrònic la imatge, en alta resolució. A canvi li demano què va sentir quan inesperadament la va veure o algú li va fer arribar. I el que em respon és a continuació. I en aquests dies de tanta tensió, penso que és bo compartir tendresa, pausa, calma, autenticitat. Menys crits, més cor i més batecs:

 

És un record i un vincle que tinc gairebé des de que tinc us de raó, ja que any rere any en l’època de verema m’oferia per acompanyar a la família al tros, on tots ens reuniem i passàvem estones agradables. I respecte a la foto, era una època en què a la cooperativa no disposaven de la quantitat de màquines actuals per mesurar el grau i sempre m’agradava anar-hi per ajudar a les treballadores a agilitzar la feina i elles em consideraven una més»

 

www.ruthtroyano.cat

«La nostra societat serà bona si ens ajudem tots» Joan Asens

Posted by | DO Montsant, Uncategorized | No Comments

Dissabte 10 de juny se celebrarà la setena edició del Masroig Vi Solidari, una iniciativa admirable que per aquesta edició comptarà amb una tripleta de padrins made in Reus:  la cuinera Mariona Quadrada, el cantant i compositor Joan Masdeu i l’associació Cultural Carrutxa. Els elaboradors del Masroig que hi participen ja estan definint el cupatge d’un vi que parla de vida. A propòsit de la cita i de les informacions que han començat a compartir, he volgut recuperar el text que vaig escriure fa uns anys  per al llibre  ideat i coordinat per l’amic Josep Baiges i editat per Cossetània: «Creu-me, és possible. Afrontar el càncer amb optimisme«. Una obra coral plena de vitalitat i de relats encoratjadors en què no hi podia faltar la iniciativa pionera i solidària del Masroig, on el vi hi té un paper protagonista.

portada-llibre

 

El vi és vida

Mai no havíem pensat que si foradàvem i cuidàvem la terra acabaria sortint la sang del món. El Montsant, el Priorat, demostra amb aquest vi que és una comarca viva i generosa. A cada collita li prenem el bé més preciós de la terra i cada any ens el torna a donar. Joan Barril 

 

masroig1   masroig4

El 2015 Masroig Vi Solidari va retre homenatge al periodista i savi Joan Barril recuperant textos seus, commovedors i corprenedors. El mestre escrivia amb elegància i profunditat sobre una iniciativa que coneixia de molt a prop i que feia seva cada any. Rengleres al diari i minuts de ràdio. Li havia encomanat la passió per la causa l’amiga i companya seva de Catalunya Ràdio, Mercè Folch, però també el fet de sovintejar el Priorat per gaudir dels vins, del paisatge i de la gastronomia.

Masroig Vi Solidari ens recorda anualment, pels volts de juny, que el vi és vida. És salut, és solidaritat, és cooperació, és superació, és actitud positiva, és il·lusió. El vi és ciència i és art. I és còmplice cada vegada més dels avatars que ens planteja la vida.

“Tot està per fer i tot és possible” escriu el poeta Miquel Martí i Pol. I és així.

El vi es va convertir fa 5 anys en una nova esperança per aquells infants a qui, inesperadament, un problema de salut greu ha obligat a fer una parada, un gir en el curt camí viscut amb innocència. Canvi de paradigma, canvi de prioritats, canvi de rutina… El sotrac que fa valorar com mai els segons de vida.

Davant l’adversitat, el diagnòstic d’un càncer infantil en dues famílies del Masroig, el poble es mobilitza per veure què pot fer per la causa. Massa sovint – i no és qüestionable en cap cas – mirem lluny per ser generosos, quan a tocar, a la vora, hi ha foc que crema. Les famílies del Masroig ho veuen clar. Hi ha una causa  immediata i cal pal·liar-la, cal ampliar-ne el coneixement, cal remoure consciències, cal fer possible la recerca per solidaritat amb aquells a qui un dia, en un futur, la malaltia també els barrarà el camí. La vida que esdevé amarga perquè un dia va ser dolça.

“No és fàcil reunir salut i vi però si no hagués estat aquest estil, aquesta manera de fer, aquest vi del Masroig fet amb la complicitat de moltes persones del Montsant i la voluntat d’anar sumant any rere any adhesions, no hi seríem” afirma el director de l’Obra Social de l’Hospital Sant Joan de Déu, Oriol Bota.

Cada any, i el 2016 serà ja el sisè, 7 cellers del Masroig s’uneixen per una causa que es digna d’admirar i imprescindible de fer-hi costat. Al marge dels projectes respectius, col·laboren en l’elaboració d’un vi amb caràcter i essència del Montsant, els beneficis de la venta del qual es destinen a la recerca del càncer infantil al Sant Joan de Déu de Barcelona. Els artífexs d’aquesta iniciativa són Orto Vins, Coca i Fitó, Dit Celler, Cellers Can Blau, El Vi a Punt, Celler El Masroig i Mas de l’Abundància. L’any passat van treure al mercat 2.300 referències del Vi Solidari que es van vendre (volant!) coincidint amb la jornada festiva que es convoca al Masroig a principis de juny però també a les botigues on line i presencial de Vila Viniteca a Barcelona. Un preu just, 10 euros, per una causa que necessita de la implicació de tots, de molts, per un vi d’excel·lent relació  qualitat-preu que està impregnat del caràcter d’una terra i del treball – a vegades feixuc i esgotador – de moltes mans. De qui llaura, de qui ven, de qui premsa… Però sobretot de les vides de molta gent que, amb esforç, vol donar més vida.

Cada euro del Vi Solidari del Masroig és invertit en recerca, en investigació. Anualment es diagnostiquen a Catalunya entre 170 i 200 casos de càncer infantil. És la segona causa de mortalitat després dels accidents de trànsit. “És una acció solidària que té molt de valor” insisteix Oriol Bota. És una iniciativa de la qual se’n recolliran els fruits a llarg termini però com tantes altres, cal començar ara. “La investigació és fonamental en una malaltia minoritària com és el càncer infantil, que no es pot prevenir, perquè les mesures de detecció precoç que es fan als adults no són aplicables als nens. Encara ara a la indústria farmacèutica no li és rentable investigar nous fàrmacs donat l’elevat cost que té desenvolupar-los” relata el director de l’Obra Social.

En 5 edicions el volum de diners destinats a la recerca del càncer infantil ha arribat gairebé al sostre dels 100.000 euros. La periodista Mercè Folch vinculada al poble personalment i professional remarca que “tot el teixit associatiu es bolca en l’activitat i és sensacional veure com una vila tan petita amb 700 habitants arriba a aconseguir tantes adhesions i suports”. Des de l’incondicional dels pares, als viticultors, als veïns del Masroig i del Priorat… i als professionals del món del vi que no s’han negat mai, ans al contrari, a col·laborar amb la causa. La periodista Empar Moliner, l’empresari Quim Vila, l’humorista Jordi LP, l’actor Pep Plaza, la xef Ada Parellada… Amants del vi, defensors de l’aliment que és, i principalment de les causes que porta implícites, com aquesta. Cada any una personalitat de trajectòria reconeguda ha apadrinat la iniciativa per fer-la visible a nous ulls.

“El somriure d’un nen és vida, la nostra vida és el somriure, sempre estarem al costat d’iniciatives com el vi solidari” Jordi LP

“Les etiquetes il·lustrades pels nens i nenes donen a les ampolles un valor afegit incalculable”  Pep Plaza

Masroig Vi Solidari ens fa veure que a dins de l’ampolla de vi hi ha una història de superació; que beure (amb moderació, està clar) és donar llum a una malaltia que hores d’ara té encara la foscor instal·lada.

El Vi Solidari l’elaboren els enòlegs dels cellers  del Masroig associats i és un cupatge de les dues varietats autòctones del Montsant, la carinyena (70%) i la garnatxa (30%). Se’n fa una maceració pel·licular durant 20 dies i una criança en barriques de roure francès mig any. “Fresc, elegant, al·lucinant…” en paraules dels elaboradors i bo per guardar, com a mínim l’anyada 2013 que es la que es va vendre el 2015. Com serà la de 2016?

Perquè el missatge arribi arreu, la iniciativa suma una vessant educativa tant o més admirable que la sanitària. Les etiquetes de les ampolles de cada edició les pinten escolars de la comarca entre els mesos d’abril i maig en tallers d’il·lustració programats a classe. Escrits d’ànim, de victòria i de vida omplen de color cada ampolla de vi. Totes són diferents. El traç innocent dels infants, la llibertat creativa, la petjada que té en cadascú la paraula del mestre que explica la iniciativa… L’estudi Atipus les acaba maquetant amb les dades comercials obligatòries.  Fins a 21 centres educatius del Priorat, la Ribera d’Ebre i la ciutat de Reus van participar el 2015 en la iniciativa. Un treball impecable per sensibilitzar i implicar-los en els valors de la solidaritat, la comprensió, l’esperança i la il·lusió.  Penso que s’hauria d’estendre  a totes les escoles de Catalunya.

visolidariruth masroig3

“Sóc un vi ple d’esperança”

Així diu una de les etiquetes. Qui la beu, la guarda. N’estic convençuda. I el dia que l’obre, la història de desassossec d’uns pares, porta implícita la pau, la reflexió, la introspecció… Hi ha vins que ens fan mirar endins en el moment de tast, en altres ja és suficient amb les paraules que se’ns presenta.

“Totes les etiquetes estan fetes amb l’ànima dels nens i no ens podem negar a comprar aquesta ampolla” explica Joan Asens, enòleg d’Orto Vins. “La gent sempre ha de fer el que sap fer i nosaltres sabem fer vi i per això el donem cada any, com també es regalen els taps, l’ampolla de vidre, l’acabat final de l’etiqueta… Perquè volem que la recerca del càncer infantil tingui recursos”.

“La nostra societat serà bona si ens ajudem tots” Joan Asens

Quan dues famílies del Masroig van rebre la notícia fatídica del diagnòstic de càncer poc podien pensar que de les vinyes dels avis i els pares, les que llegaran en un futur als fills en pogués néixer l’esperit per a la seva futura curació.  La iniciativa està consolidada però s’ha de continuar estenent “com una taca d’oli” puntualitza Joan Asens. “Som petits i som humans, però fem que any rere any vagi creixent” afegeix.

Admiro com s’involucren tantes persones i admiro el caràcter festiu de la trobada. Posant l’accent en la positivitat, en el color de les etiquetes de vi, en els missatges escrits per menuts però amb consciència… En la llum del Priorat, en la missió curativa de cada ampolla.

Una tarda d’estiu, entre vinyes ufanoses, pàmpols desplegats, circells enrevessats i raïms que ja frisen per començar a verolar.

El canvi, la metamorfosi. Com la vida. La vinya i el seu ritme imparable. El vi efímer, com l’home. El vi social, com l’home. Com la humanitat que davant l’adversitat troba sortida en l’escalf de la reunió, en l’ajuda, en l’estímul d’un versemblant. Hi ha esperança, perquè encara hi ha vida.

 

La pluja signa versos vinya endins, pel Priorat de la nostàlgia. I la verema avança, i s’escampa verge l’esperança, pels dits fràgils del record” Jesús Maria Tibau

 www.ruthtroyano.cat

«Un concert entre vins i a pèl, el recordes sempre»

Posted by | DOQ Priorat, Uncategorized | No Comments

OP8A0593

 

«M’he deixat portar pel que m’han transmès les cançons. Mai havia dirigit un maridatge musical i aquest em venia de gust, sobretot, perquè he estat seguidora de PastoraDolo Beltran –  i ara m’ha trocat crear harmonies amb ella. Jo sóc d’estar al celler i a les vinyes, però em fa realment molta il·lusió participar en aquesta activitat i inspirar-me en els seus nous temes».

Judit Llop és l’enòloga de Cellers Morlanda (DOQ Priorat/ DO Montsant) que pertany al grup Freixenet. És una dona discreta i amb un gran bagatge enològic. «He tingut experiències en altres regions de vins, a Austràlia hi vaig anar a treballar quan el meu fill petit només tenia 6 mesos, també he estat a Xile… Però al final he tornat al Priorat. Aquesta és una terra que captiva. Hi trobo un entorn únic, una orografía marcada i accentuada i el bosc al voltant de les vinyes… Elaboradors i viticultors ens estimem molt el territori i volem preservar-lo», explica amb sentiment. Gesticula i somriu i admet que li ha encantat preparar el maridatge tot i que en un primer moment va sentir responsabilitat per la cantant amb qui el compartia.

«Vaig triar per aquesta actuació els temes que més m’agraden cantar i amb diferents temàtiques», explica Dolo Beltran, cantant, actriu i il·lustradora. Dona polifacètica, amb rauxa. Serà un preludi del concert que té previst oferir al Foyer del Liceu dins del Festival de Músiques Sensibles, un nom que anuncia la delicadesa de fons i forma de les interpretacions musicals seleccionades. La botiga Tannic by Freixenet, a Barcelona, és l’escenari de la prèvia del concert, entre ampolles de vins i copes que s’omplen, s’oloren, es tasten… «Vaig assajar els maridategs amb les cançons que em va passar la Dolo a través de l’Iphone; abans però ens havíem vist per conversar i conèixer-nos i vam saber que aniria molt bé, perquè vam sintonitzar de seguida» explica Judit Llop.

Pere Ferrer (conseller delegat del grup): «Unim el talent de dues grans dones»

«Són coses que sempre recordes, el d’avui el recordaré sempre, el concert» diu Dolo Beltran minuts abans de començar l’actuació, en petit comité. «Cantar en un espai de vi i a pèl, és el que t’emportes», reblarà. A partir de les seves lletres i dels ritmes que hi imprimeix, l’enòloga Judit Llop ha construït un maridatge que al final de la sessió, els assistents aplaudeixen. I demanen un bis.

OP8A0462 OP8A0366

El maridatge inclou vins d’arreu del món demostrant el potencial del grup però els del Priorat tenen un sentit especial per la Judit. «La regió de vins viu ara un bon moment, pels que han treballat bé, pels que tenen arrels. Passada l’eufòria, ara que el Priorat és reconegut internacionalment, el que val és el treball dia a dia, i els projectes petits com el nostre, que al capdavall te’ls fas teus, al celler només som 3 persones treballant», desvetlla l’enòloga.

Per al repertori de tast, dos DOQ Priorat: Morlanda blanc i negre. «El primer perquè el tema Fiesta a los 40 parla d’una dona que d’entrada no sembla tenir res d’especial, complerts els 40 anys, però quan la coneixes et sorprèn i et deixa sense alè. Amb el Morlanda blanc passa una mica el mateix. És aromàtic, fresc, amb fruites blanques i quan te’l poses a la boca és una explosió per als sentits, amb un post-gust persistent…». El tema musical Verte llegar casa a la perfecció amb un clàssic de la DOQ Priorat com és el Morlanda negre, un vi de guarda que neix a les finques de Bellmunt del Priorat i millora, com no podia ser d’altra manera, amb el pas del temps. La lletra diu així: «Sabes que tengo razón, cada día que pasa se vuelve mejor, cada vez es más fuerte, ya no soy ni consciente sólo quiero volver…”. Pura essència prioratina. Complexitat, profunditat, fruita madura, balsàmics… «El Morlanda negre és la meva criatura, només han sortit al mercat 5  anyades en 10 anys. Fem poc més de 5.000 ampolles, el que promet aquest vi és identitat, la de la garnatxa negra i la carinyena vella del Priorat. És un vi d’autor» explica amb orgull Judit Llop. I sorprèn a tothom.

Pere Ferrer: «Maridem una candidata a dos Grammy amb una enóloga que ben bé podria obtenir 100 punts Parker»

Un vi que bé valdria per acabar el concert, però hi ha encara una sorpresa final. El dolç que l’enòloga de Morlanda encara no embotella. De dolçor justa i refinada, un regal per acompanyar el bis, per recuperar l’emblema de Pastora, la lletra mítica del «no me llames Dolores llámame Lola, la que siempre va sola por Barcelona metiendo follón…».

OP8A0462OP8A0340

A capella, Dolo Beltrán sona infinitament bé. Hi posa la veu i la pell, l’ànima, a l’actuació. Entre glops curts i esporàdics de vi, connectant amb el públic, amb la guitarra i amb les explicacions acurades de Judit Llop. Té ganes de presentar el nou disc Copilotos i té la generositat de regalar-nos-en un bocí. La resta haurà d’esperar a la primavera, després del naixement del seu primer fill, Mauro. Ara és moment per fer una pausa musical i teatral. Tornarà amb força i amb ganes de tornar a representar El Test a la Sala Muntaner, on el vi hi ha tingut també un paper destacat. Sobre la taula.

Repertori musical i de tast:  

MI VIDA EN COLOR & Vionta Albariño (D.O. Rias Baixas)

“Y tú que tienes la mirada triste de ir a dónde ya no existe la vida en color, tú… que ganas en distancias cortas me llenas de pequeñas cosas, mi vida en color”

FIESTA A LOS 40 & Morlanda Blanc (D.O.Q. Priorat)

“Era una chica cualquiera si la mirabas por fuera. Si te metías por dentro, te dejaba sin aliento”

PULSO & Amor Loco (D.O. Montsant)

“Gritaremos como locos viendo que el invierno se va, goodbye. Y saldremos disparados a la terraza con dos copas y a brindar, por la vida. Hoy brilla el día vas luciendo pantorrilla. Con sombrero y crema solar. Tienes lo justo para estarte tan a gusto. Aquí sentado sin pensar”

COPILOTOS & Odissey (Austràlia)

“Hicimos viajes tan dispares. Tú estabas en Marte y a mi Saturno me distrae. No tenemos norte y en el sur hay una calle. Que cruzamos como locos para ver quién llega antes”

VERTE LLEGAR & Morlanda Negre (D.O.Q. Priorat)

“Sabes que tengo razón, cada día que pasa se vuelve mejor, cada vez es más fuerte, ya no soy ni consciente sólo quiero volver…”

Una sorpresa… 🙂 Vi Dolç

“Una vez, solamente una vez, ya lo ves, Una vez te perdí… Una vez te seguí…  Una vez y dos y tres.  Una vez, me enamoré…”

 

El conciert íntegre es pot trobar en aquest enllaç https://www.facebook.com/tannicfreixenet/videos/1848379405432005/.

www.ruthtroyano.cat

 

«Ets solidari? Falset, sí»

Posted by | Uncategorized | No Comments

visolidarifalset

El món del vi no falla mai. És sempre solidari. És com una responsabilitat social corporativa que  instintivament porten incorporada els elaboradors perquè treballar la terra dóna lliçons, de vida, de supervivència, de cooperació… És admirable com en els últims temps han crescut les accions solidàries en el món del vi a fi de recollir fons per la recerca i la investigació de malalties que tenen encara massa poques solucions. S’organitzen sempre activitats amb esperit positiu i encoratjador. És inevitable participar-hi i donar-hi suport. Penso en Vi per Vida de Xavier Ayala, en Ilusión+ del Pau i la Gina, El Microscopi d’Irene Alemany, la cita anual del Masroig Solidari… I ara que tenim una crisi humanitària com mai havíem vist alguns, el vi també hi vol dir la seva. Falset acull aquest cap de setmana unes jornades per recaptar fons pels milers de damnificats per la guerra de Síria amb la col·laboració de l’ACNUR i el vi hi fa costat.

El celler Venus La Universal dels enòlegs Sara Pérez i René Barbier ha elaborat més de 160 ampolles amb raïm procedent de vinyes en reconversió que es podran trobar dissabte i diumenge en 15 punts de venda de la capital del Priorat a 6 euros l’ampolla.. Poques coses podem comprar amb 6 euros que regalin pau, felicitat, solidaritat, amor, sort, diversió, amistat i més.

Així ho han vist els alumnes de quart de l’escola Antoni Vilanova de Falset, els autors del disseny de l’etiqueta. No podia ser més precisa, més inspiradora, més realista. Als seus ulls la vida és tot color. La imatge és un crit contra la injustícia, contra el blanc i negre que tenyeix un país arrassat per la guerra, Síria, d’on fugen milers de persones. I en la fugida no han trobat l’escalf que caldria, sinó més blanc i negre encara, en camps de refugiats caòtics com el d’Idomeni, a Grècia, a la frontera amb Macedònia, que ho tenen tot per perdre-hi la dignitat.

Venus La Universal no fa bandera del seu altruisme perquè la seva és una manera de viure i d’entendre el vi que va molt més enllà de l’activitat econòmica i agroalimentària. És una filosofia de vida, en harmonía sempre amb l’entorn i els éssers que l’habiten. Una coexistència amiga, amable i silenciosa que m’ha vingut de gust esmentar. Avui la seva solidaritat mira cap a Síria i habitualment ho fa envers el projecte educatiu la Karantoina de La Torre de Fonatubella o l’associació HaitíMoun. El vi, l’aliment que duu esperances, que reconforta, que viatja, que es comparteix… Que vol salvar vides, que vol ser solidari.

Todas nuestras moradas son provisionales, salvo la última:
La morada de la tierra. ¡Bebe vino! ¡Basta de inútiles palabras! 

Omar Khayyam

Laura Bosch/ Moda, art i vi

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

modaartivi

A la Laura Bosch la vaig conèixer com a moltes altres persones en els últims anys: a través de les xarxes socials seguint el fil d’alguna història del vi. No sabria dir si va ser Instagram o Facebook, però el que recordo és que quan vaig entrar al seu web m’hi vaig quedar instal·lada durant més d’una hora i ràpidament li vaig escriure un correu per dir-li que em fascinava la seva feina i que, a mi, el que m’encantaria seria tenir una «viblioteca» de llibres i vins a casa, evidentment amb les seves caixes de fusta  restaurades. I això és així perquè et traslladen a escenaris acollidors i autèntics, respiren sensibilitat per cada angle i tenen un estil vintage carregat de força i d’història.

La Laura crea peces a consciència. Cada projecte el mima fins a l’últim detall. Busca incesantment la perfecció. És minuciosa i detallista. El resultat és sempre impecable. Sorprenent. D’exclamació. Es fa admirar. Les imatges del web són atractives, però la realitat incrementa  el valor de la seva obra, fent palès amb naturalitat l’art i la creativitat que li són pròpies. Diferents colors, mateixes peces, sentits divergents. El blanc, el verd, el vermell, el blau cel, el negre… Tots els ha treballat per a mobiliaris diversos. Cada caixa de fruita adquireix una nova vida després de passar per les seves mans. Renova la seva personalitat. Al seu taller, que també està sotmetent ara a restauració i que tinc ganes de visitar,  es deu respirar l’alè del canvi… Mentre escric em ve al cap «Todo se transforma» de Jorge Drexler i crec que allà hi sonaria molt bé. Com també sona bé ara, mentre teclejo.

Escric de la Laura amb un punt d’inconsciència, conscient que no l’he entrevistat i que la conec poc. Però suficient per entendre com viu la seva professió. L’he vist treballar i això val molt més que per intuir. Particularment, l’he seguit en el seu darrer projecte «cuir460» amb el qual he tingut el plaer de col·laborar amb la vessant comunicativa. Una primera obra en negre, una primera obra per exposar… Una obra feta a mida per a l’espai que ara l’acull, a la botiga Monika Harbort Leather Design de Barcelona.  Serà l’inici de la seva transformació? Per a mi, ja és una artista. Fa falta que ella també s’hi consideri. Com que no l’he entrevistat encara el text no farà l’honor al «vi moments persones» però estic convençuda que tornaria a l’escenari de la presentació de «cuir460» i ho maridaria amb els seus, amb l’olor de la pell i el cuir de la Monika, les converses creuades i el vi Lo Foc del Castell de la Cooperativa Falset Marçà. Les seves impressions del maridatge, que són les realment importants, venen tot seguit. És imprescindible llegir-les per entendre el que he escrit fins ara però sobretot el seu treball, que admiro i comparteixo sempre que puc.

 

Paraules de Laura Bosch: Just acabada la presentació  moda, art i vi em va canviar clarament la idea que m’havia format de “cuir460” i en les hores posteriors i a l’endemà vaig estimar molt més el concepte #modaartivi. M’explico. La història d’aquesta presentació la vaig idear al meu cap. La Monika Harbort em va trucar per demanar-me un aparador, per mi era un encàrrec molt difícil. Fer una peça a mida per una casa té la seva dificultat però et centres en l’espai, la llum, els colors de la resta de mobles, l’opinió del client té tot el pes i finalment recau la part més important en la seva funcionalitat. En aquest cas no tenia tants elements. Tenia un espai complex, una llum molt difícil (la peça està pensada per mirar-la de nit a la botiga més que de dia), els colors que envoltarien la peça no hi són, és el blanc de l’espai en sí, i els colors que vestirien la peça tampoc els tenia, l’opinió de la Monika era “crea al teu gust, confio en tu”.

El factor funcional em calmava, sabia del cert que qualsevol muntatge amb les caixes seria funcional per ella. Un cop vaig dibuixar la peça i li vaig presentar a la Monika i a ella li va agradar, se’m va calmar el procés creatiu i em vaig atabalar a fer possible el que havia dibuixat. Potser és un error treballar d’aquesta manera, però en tinc tirada. Em plantejo fer un muntatge, una composició i després ja veuré com la faig. Primer va el dibuix, després veuré si és possible. Per ara tot ho ha estat. Algun dia serà que no… Vaig apostar pel negre per que no podia ser d’una altra manera, tot i tenir present que moltes de les peces de cuir de la Monika no ressaltarien, no hi tindrien lloc. Fosc sobre fosc. Però havia de ser negre, sens cap mena de dubte. I no les vaig tenir totes fins el dia de la presentació! Imagina’t! Fins que la peça no va estar a l’aparador, vestida, amb els focus de llums i amb els comentaris dels assistents no em vaig acabar de relaxar. I no és una qüestió de desconfiança cap a la meva feina, en absolut. És que aquesta peça havia de transmetre moltes coses i només podria saber si ho havia aconseguit amb els comentaris dels assistents, amb la seves expressions corporals i verbals. Corporals en el moment que arribaven, l’estona que dedicaven a mirar-la, al cap d’una estona en el sentit d’acostar-s’hi, mirar-la d’a prop, i el més important, els comentaris que em van fer.

N’hi van haver de tres tipus: els que coneixien a la Monika i a la seva feina d’abans,  els que no i els amics que coneixen al detall la meva feina i evolució. Als primers, i em fa molt feliç dir-ho així, sense embuts, tots, absolutament tots, em van comentar que era una peça molt Harbort ( que no només Monika! ), que estava absolutament integrada a Harbort, que tampoc és una cosa fàcil. L’opinió de les persones que coneixien la feina de la Monika i la Monika era molt important per mi. Eren els que em farien veure si havia fet una peça que encaixava bé a Harbort, i era una cosa que sabia que no sabria fins el dia de la presentació. Els nervis de la seguretat amb “cuir460” no es van esvair fins al final de la presentació, que és quan poc a poc se’m van acostar, sense jo preguntar en cap moment, i em van elogiar la feina sense cap mena de dubte que l’opinió no fos real. Van opinar sobre coses que jo no havia ni tingut en compte d’una manera conscient, sí en el seu conjunt.

La frase “aquesta peça és Harbort total” em va fer molt feliç. D’aquí em vaig convèncer que havia aconseguit em meu objectiu real, fer un aparador per la Monika Harbort, amb el que això implicava. Els que no coneixien a la Monika van opinar més en relació a les mides, a l’encaix en l’espai, en el volum, en els detalls, i en el conjunt. Molt positivament. D’aquí em vaig convèncer que la peça era bona per l’espai i que complia molt bé la funció. Va agradar molt. He reconèixer que en el fons per qui més vaig patir era pels amics, pels que en teoria són incondicionals, però que em dirien les coses tal qual, ho esperava. Així va ser. Els hi va agradar molt a tots, no vaig tenir cap crítica excessivament potent. Els comentaris van ser “ me l’havies explicat, me l’havies dibuixat però no me la imaginava així, m’ha sorprès, m’agrada”, “em pensava que la fusta antiga ( la que fa la funció de barra i que fa l’estructura possible ) seria més grossa”, em va agradar per que jo també volia que fos més gruixuda, però no ho vaig poder fer, però és possible! Va ser un moment guai! Havia de ser més gruixuda!

Una altra reflexió que he fet i molt important és que el que jo opino de la peça no acostuma assemblar-se al que opinen els altres. M’ha passat amb moltes peces i començo a tenir la sensació que no sé entendre la meva feina des d’un punt més artístic. Acostumo a fer discursos molt descriptius de la peça, sense mirar-me-la de lluny (a distància), i tendeixo a tenir molt clar els avantatges i desavantatges, i després, sempre, em trobo que l’opinió dels altres coincideix molt poc amb la meva. En el cas de “cuir460” i durant la presentació vaig parlar amb forces persones sobre el que desprenia la peça, els espais on hi encaixaria, i altres factors. Jo tenia en boca constantment l’adjectiu “agressivitat”, fins i tot en un moment de rotllana m’ho van dir a quatre veus. “quina mania en que és agressiva”, no ho és gens, és elegant. Per què? Perquè és negre?” Ja no sabia com respondre. Vaig acabar donant la raó i fins i tot veient-ho com la resta, potser llavors em van ajudar a veure-la des de fora. Suposo que passar-me hores i setmanes, restaurant les caixes, fent-les en negre absolut, buscar la manera de que tinguessin més llum sense perdre aquesta agressivitat que buscava, fent un muntatge contundent per que l’espai ho requeria, que em vaig convèncer de que feia una peça agressiva, entre d’altres adjectius, i no era així.

Una altra opinió meva, i que vaig veure arrel de les opinions, que també anava errada, és que no la veia en absolut en cap altre espai que no fos en un aparador o en exposició, o fins i tot, que no fos en la botiga de la Monika. Segons moltes opinions no podia estar més equivocada. Persones vàries consideraven que faria lluir molts aparadors de la ciutat, i molts rebedors de moltes cases. Suposo que quan fas una peça pensava per un lloc en concret et costa veure-la fora d’aquell entorn. Per tant, no puc estar més contenta, per una banda he fet una peça que destil·la estil Harbort que era el meu objectiu vertader i el que m’havien encarregat, i a l’hora l’acollirien molts espais. Contenta perquè “cuir460” passarà un bon temps a Harbort, però espero que l’acullin altres espais.   Fa vertigen idear una presentació amb conceptes amb tanta força com MODA, ART i VI.

Quan volíem presentar els nostres projectes, vaig tenir clar que s’havia d vestir amb un bon vi, no era conscient que acabaríem fusionant tan bé moda, art i vi. L’etiqueta #modaartivi  em va provocar vertigen de nou. Jo estava dins la paraula art! Se’m feia gran. I se’m continua fent gran. Però això ho deixo aquí a l’opinió dels altres. Del que estic molt contenta i orgullosa és d’haver dut a terme una idea que d’entrada em semblava una bogeria. Però és clar, els tres projectes “lo foc” de la cooperativa falset-marça, “harbot personalitza” de Monika Harbort i “cuir460” són tres projectes amb denominadors comuns: l’artesania, la dedicació, el caràcter, la feina acurada, la trajectòria,…  

I penso que durant l’acte i no abans, és quan realment es van fusionar i es va entendre tot plegat. “amb la invitació no acabava d’entendre què anava a veure, si era una exposició, si era un tast, ara sí.  Una manera de presentar els tres projectes molt original”-em van dir. 

www.laurabosch.cat

Fotografia de portada de Pere Grimau.

Albert Jané/ Acústic Celler DO Montsant/ DOQ Priorat

Posted by | DO Montsant, DOQ Priorat, Vi·Moments·Persones | No Comments

albertjané

El sol cau i la foscor ens fa encara més espirituals. Cada glop i flaire d’Auditori 2009, en la seva máxima potència, profunditat i seducció, ens embriaga més i ens allibera de les ports i ens fa ser cada vegada més sincers amb nosaltres mateixos, despullant-nos existencialment davant dels amics més propers, compartint amb ells alegries i anècdotes de passat i present, il·lusions i reptes comuns a fer.

Màgia i seducció. És el que desperten aquestes ratlles que m’escriu l’Albert Jané, enòleg i propietari d’Acústic Celler, quan li pregunto per e-mail quin seria el seu maridatge ideal. Desvetllem el que vindrà al final de l’article. El cas és que no vam tenir temps suficient de conversa el dia de la visita i això que ens hi vam passar hores, tant a la finca com al celler. Vam tastar vins, però principalment ens vam emocionar amb «plaers eterns» que s’inspiren en el paisatge. A la DO Montsant el paisatge també és un espectacle. En ple estiu, iniciat el cicle de maduració, les garnatxes i les carinyenes enfilen el camí de l’esplendor en una planície tenyida de verd, on la vegetació es reivindica en busca dels rajos de llum que encara són llargs i càlids. Coincideixo durant la visita amb Sweet Easy Winetours i encara que a mi l’anglès em costa, ho acabo entenent tot, o gairebé. Deu ser cosa de l’Albert que és un gran mestre de cerimònies. Actiu, dinàmic, incansable. Es pregunta incesament què més pot aportar al territori. És després de les cooperatives del Masroig, Capçanes i Falset-Marçà, el celler amb més producció de la DO Montsant, i no s’ha conformat amb tenir un projecte dins d’aquesta regió vitivinícola. Ha apostat també per la DOQ Priorat i ara sorprèn amb noves referències. En totes elles s’ha tingut una cura especial per la imatge. Contemporaneïtat i elegància. Música i emocions. Són els principals missatges gràfics d’unes obres posades en molt bones mans.

Fem una parada obligada al centre de la vinya on tastem totes les referències del celler. No s’està de res i ens convenç de què la millor manera de conèixer els seu projecte vitivinícola és tastar vins entre ceps. Anyades velles i noves, ensamblatges interessants per dibuixar perfils més convencionals i altres més innovadors. En tots sobresurt l’elegància, el savoir faire, la distinció. El vi és com l’etiqueta, inquietantment singular. Acústic (blanc, rosat i negre), Auditori i Braó, Ritme (blanc i negre), i els nous Plaer i Etern, reafirmant els projectes a la DOQ Priorat i fent una aposta honesta i sincera pel territori amb l’ús de varietats autòctones, tot predominant la carinyena. Plaer i Etern són vins de vinyes velles (de 40 a 95 anys) que neixen «en costers de les muntanyes del Priora». Són eterns perquè són «resistents, profunds i espirituals». I és sorprenent com es passa d’aquests sòls de llicorella que endivinem a la copa, de la «seda» de la viticultura heroica del Priorat, als vins de la DO Montsant que recuperen «l’antiga tradició dels anciants pagesos». Són vins que «reivindiquen i busquen les arrels i el valor de la viticultura tradicional». Un «retorn a les arrels i a la imperfecció de l’autoctonisme expressant la majestuosa serralada del Montsant». És el paisatge que omple de valor la copa.

Un relat fabulós a través d’anyades. Les que tastem ens permeten descobrir vins molt íntims i personals, igual com també ho són les descripcions que els acompanyen. Estem davant d’un enòleg incorformista amb el projecte familiar de Jané Ventura al Penedès que s’endinsa en un territori nou, que l’acull i a on ara se’n sent protagonista per haver sabut tractar les seves vinyes «sàvies amb naturalitat». Probablement l’èxit està en entendre com s’expressa un cep en un territori, conduir-lo, acompanyar-lo i evitar danyar-lo. Valoritzar-lo al celler. I el resultat són vins amb una relació qualitat-preu excel·lent, als quals setmana rere setmana els premis reconeixen. Per al maridatge ens trasllada a un núvol de sentiments i emocions molt personals en què s’obren tants interrogants com qual es destapa una ampolla de vi:

vi

«Una ampolla de 3 litres d’Auditori 2009»

moments

«Enmig de la finca de Capçanes amb un foc a terra, vient una posta de sol amb les muntanyes dels Ports i Serra de Cavalls i La Figuera a l’horitzó»

persones

«Amb amics, els millors, filosofant de la vida i de l’existència humana, de com anem arribant a la maduresa existencial de cadascú, de manera pausada, profunda i espiritual»

C/ Progrès, s/n. Marça, 43775

www.acusticceller.com

acustic@acusticceller.com

La cuina de les àvies del Priorat/ Miquel Martorell

Posted by | Cuina, Vi·Moments·Persones | No Comments

La cuina de les àvies del Priorat

Fa uns dies, a la presentació del catàleg de productors El Montsant a taula, escoltava dir a Mariona Quadrada, filòloga i gastrònoma, que «cal recuperar el desig que produeix l’espera dels productes de temporada«. Fa temps que ho ve reivindicant, però sembla que és ara, després del sotrac de la crisi, que tornem a apreciar el producte del temps, de proximitat i de qualitat, després d’uns anys engolits per la globalització gastronòmica. «Sovint relacionem la cuina tradicional amb una gran despesa de temps i caiem en el parany de la idea de perdre el temps», escriu al pròleg de La cuina de les àvies del Priorat. I continua: «aquest llibre ens torna unes quantes eines que ens recorden que per viure no necessitem tantes coses, que potser és el temps el que no tenim o el que ens han fet creure que no tenim». El volum, editat per Cossetània, és un homenatge a les àvies del Priorat, a les hores de cuina sense rellotge, que posa remei a «l’enyorança de les olors que sortien de la cuina de mares i àvies», com escriu M. Victoria Masip a la presentació.

L’Agrupació per a la Restauració i el Turisme Rural al Priorat promou el projecte des de l’any 96. Ha estat un treball complicat i llarg. Més de 75 receptes han sortit de la privadesa de les cases particulars per estar a l’abast de tothom i perviure per sempre en el que anomenem memòria col·lectiva. És el tercer llibre d’aquestes característiques que s’edita a la comarca i repassa un a un els 23 pobles on la cuina sovint ha tingut més protagonisme de portes endins, amb Cornudella i Falset essent les dues poblacions més productives quant a receptes. Són escrits plens de calidesa, amb llenguatge planer i directe. El volum presenta plats de cullera, un ampli repertori de coques de recapte, la truita i les seves diferents variants prioratines, els llegums, «el menjar del tros», el bacallà, la caça -el conill principalment- i les postres. Molts plats i receptes són de festa major, que és quan es feia festa grossa a la cuina perquè també es tenia més temps i es podien preparar els àpats amb més calma o entreteniment. Per a tots els paladars, el llibre recull receptes conegudes i per descobrir. M’interessa particularment el maridatge amb el vi i per això m’aturo a la pàgina 100 on s’explica l’elaboració del mostillo: «Els masos de les zones vinateres sempre han fet mostillo per a ells i per a tot l’any. És una confitura casolana de most». Per a saber-ne l’elaboració cal comprar el llibre o anar fins a la Figuera i parlar amb la Maria Bartolomé, la cuinera que presenta la dolça recepta.

En Miquel Martorell, portaveu de l’Agrupació i artífex de l’edició escrita, m’explica que el procés per reunir totes les receptes no ha estat fàcil. Si bé en un primer moment van començar a organitzar reunions mensuals a Falset i a la Vilella Baixa per poder transcriure les receptes amb les cuineres, més tard es va haver d’anar a visitar casa per casa a les seves autores, perquè per l’edat i altres circumstàncies el seu desplaçament es feia difícil. No obstant, s’ha arribat a la fi. I ara trobem al volum històries culinàries de les àvies i de les mares, però també de les noves generacions apassionades per la cuina, que agafen el llegat familiar. Em fixo per exemple en l’amic Matias Fernández (xef del restaurant Quinoa de Falset) que publica una recepta de la Carme, la seva mare, però renovada: les galtes de vedella amb escamarlans i picada de xocolata. «El llibre reflecteix com era la cuina que es feia abans i que, per sort, encara es conserva. La cuina arreglada, endiumenjada… I hem vist que els negocis que perduren a la comarca són, en bona part, on està arrelada aquesta cuina que ve de lluny. El Priorat ha canviat a millor, moltíssim. Ara trobem petits pobles amb dos o tres llocs per esmorzar bé, quan fa uns anys havies de marxar amb la panxa buida».

«Al Priorat hi pots menjar un arròs igual de bo que a Tarragona o Reus», sentencia en Miquel. Destaca el paper importantíssim que han jugat les cases rurals de la comarca, facilitant la pervivencia de la bona cuina. Cita d’exemple a Mas Ardèvol, «un referent i un prestigi per a la comarca i per al país» diu.  En aquest sentit, creu que ha arribat l’hora de reconèixer el Priorat, més enllà del bon vi i l’excel·lent oli d’oliva verge extra, també per la seva cuina. «La gent vol seure i menjar el que es fa aquí. Suren els projectes que fan les coses ben fetes i tenen un servei eficient, a més d’uns plats que sorprenen», recalca.  La del Priorat és una cuina d’una població de muntanya, dura i difícil, amb pocs recursos però tot sovint amb grans resultats.  Des de l’Agrupació, estan convençuts que la tradició està assegurada als restaurants de la comarca i que aquest llibre contribuirà decididament a assentar les bases gastronòmiques. Després de la publicació, ara s’està fent una distribució acurada per totes les cases rurals i fondes, una edició «suficient que agraïm a Cossetània per haver-la abanderat», m’explica en Miquel. Satisfets de la feina feta, al ritme del xup xup, tanquem conversa amb el vi, inseparable de la cuina: «Al Priorat no entens un plat com Déu mana si al costat no hi ha un bon got de vi, sigui del celler que sigui, però de la comarca».

Vi · Moments ·  Persones

Quan li demano el maridatge, en Miquel Martorell defuig de mencionar una sola recepta. «No quedaria bé», em diu. Però acaba confessant que seria un plat de Siurana i regat amb un bon glop de vi. Intueixo que la companyia fora bona amb totes les cuineres i cuiners als qui homenatja aquest suculent volum.

La cuina de les àvies del Priorat

www.cossetania.com

Necessites serveis de comunicació i turisme enològic?
Contacta amb mi!

Ús de galetes

Aquest web utilitza galetes perquè tinguis una millor experiència com a usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment i la teva acceptació a la nostra política de galetes. Més informació

ACEPTAR
Aviso de cookies