I vull impregnar-me del so de la #llibertat com si es tractés d’una olor. Vull aturar el temps. Vull que el so de la victòria ompli el meu buit. Vull cridar. Em deixo caure de genolls a terra”
M’arriba la notícia de que ja no respires mentre desembeino pèsols. Pensava en la perfecció de la natura just quan els mirava i, de sobte, tot deixa de tenir forma i sentit. Els pèsols se m’estoven quan els bullo. Als ulls hi tinc llàgrimes d’emoció i de nostàlgia. Rebo la trucada de l’amiga Nani Nolla. Ens consolem com podem i recordem que el 8M vam ser felices amb tu, Neus. Li agrairem eternament a l’escriptora Carme Martí. Ella et va donar veu a Un cel de plom i ella ens va permetre tenir-te a prop i sentir-te vital als teus 103 anys. Vam estimar-te si és que es pot dir així, el matí de l’últim 8 de març, després d’haver-te admirat tota la vida.
Compartim un cafè llarg. Som llépols i no ens resistim als bunyols del Forn Cabré. Ens signes amb el pols ferm postals i llibres que no guardem en un prestatge, sinó que deixem a la vista perquè hi volem tornar sovint. Aprenem amb tu que res no va ser fàcil, que cap conquesta és fàcil. Que ens precedeixen molts anys de lluita i de dolor per arribar a ser on som. Ens encongeixes el cor des del primer minut, a la residència, on et recollim. Vas vestida de lila, reivindicant amb discreció la lluita per la igualtat i per totes les llibertats. A l’inici, desconcert. Qui som? D’on venim? Som capaces de fer-te saber que el més important és estar reunides. A mig matí, tenim converses amb sentit, compartim paraules amables, ens fas complits bonics, com les iaies. Ens cantes en francès i descobreixo que compartim un amor etern per París. Tenies el vers als llavis i el somriure als ulls. Ens encomanes il·lusió i ens encoratges indirectament a viure la vida. Veure’t enèrgica i entusiasta als teus 103 anys ens reconcilia amb els dubtes primers de la visita. Fem un tomb pels Guiamets; fa un sol radiant i un fred tímid que ho permet. No voldríem refredar-te. No em costa gens empènyer la cadira de rodes on seus. No ets un pes, ets una conquesta. I vull omplir-me de la teva força i lluita, de la teva persistència i tenacitat, del teu optimisme. De la teva calma. Em pregunto si al camp de concentració et va salvar la paciència… Dir-te valenta és massa poc.
Ens aturem al mirador del poble. Què és per a tu el Priorat?, pregunto. I em respons àgil i intensa: “El món”. I em sento de nou connectada amb tu, amb el teu pensament, amb el teu cor que batega al ritme lent dels segles, però sense pausa. Admiro com no has abandonat mai l’estima pels orígens. I em sento privilegiada de respirar al teu costat, les nostres fosses nassals intercanvien el mateix aire… El que s’emporta el vent suau que bufa, que neteja de malalties els ceps i que s’enlaira després fins al punt més alt del Montsant, la serralada que presideix el Priorat, que ens guarda els secrets de la conversa i ens il·lumina. A la vida, les coses essencials són poques. Abraçar amb la mirada un paisatge immens, n’és una.
De camí cap a la residència, demanes fer-te una fotografia amb la Carme, amb la Nani i amb mi, al davant de l’ajuntament dels Guiamets perquè hi penja una bandera lila. És 8 de març. No n’hi haurà cap altre per a nosaltres tres com aquest. És el color del teu cor. “Les dones van ser claus en el nazisme, feien de salva-conductes”. Ens ho expliques, ens ho dius, ens ho reiteres… Entre càntics i rialles i signatures al cafè. Són les úniques paraules que et retornen als temps foscos, al blanc i negre del teu vestit ratllat i indigne al camp de concentració, a la misèria humana que has viscut al teu cos, al teu cor, al teu alè. No volem indagar més en aquest capítol, perquè ja et reconeixem heroïna.
I ara ja no hi ets. I només desitgem que la terra et sigui lleu. I vull recordar especialment les teves últimes paraules. Ja a la residència. Et deixem a contracor perquè és l’hora del teu dinar. No sé quina de les tres et pregunta: “Has estat bé?”. I, tu, estimada Neus, respons: “Ho podríem repetir cada dia”.
Un cel de plom, homenatge a Neus Català un 8 de març
Totes les fotografies d’aquest post són de Nani Nolla.
