Tot el que descobrim és bell i agrest / fosc en l’origen, però clar en la forma,/ perquè en la forma creix i s’interroga» Miquel Martí i Pol
Roser Oter (El Vendrell, 1967) és ceramista i escultora autodidacta. El cos atlètic amaga la seva dedicació durant anys al món de la gimnàstica de competició. I el rigor, l’arbitratge. Ara la seva vida professional està dedicada a l’art. Amb el tacte i la sensibilitat esculpeix discretament el gres i el converteix en peces de ceràmica que sovint busquen subjecció en cèrcols, dogues, costelles i caixes de vi… Les exposicions “Habitar dins del cor” i “Pensament, poema i cançó” que estrena a Porrera a finals de 2016, ho confirmen. “Sóc rústica, sóc de la terra…” afirma amb convenciment. Viu envoltada de vinyes a Santa Oliva, al Baix Penedès. L’acompanyen les seves creacions artístiques, que a mesura que guanyen forma incorporen l’ànima. I els silencis, que només interromp el ritme pausat de la natura. Es refugia en un entorn idíl·lic per crear. L’obre tímidament a visites concertades. Allà hi arriba la inspiració, entre lletres i notes musicals, moltes de Lluís Llach.
Acaba de tornar de la Fira Internacional de Ceràmica d’Aubagne a França, el país on aprecien el treball artesà i artístic. “Poètic” és la paraula que més ha escoltat aquests dies. 41 graus de temperatura i 10 hores de dedicació diària, però el públic agraït tot ho compensa. “Arribo contenta pels comentaris i les vendes”, dirà.
L’estiu ha estat intens. I ara, a l’agost, venen encara dies de treball al taller. De recolliment i de reviure tanmateix instants únics. Com els de Verges, al juliol, quan es retroba amb Lluís Llach a qui ja havia dedicat una peça que presideix la sala homenatge a Miquel Martí i Pol al Celler Vall Llach de Porrera, com a gratitud per inspirar-la amb la seva música. Ell, li respon de nou. Li compra “Viatge a Ítaca” i Roser Oter dirà: “Hi ha peces que et sap greu que marxin, perquè són especials. Recordes cada moment que les vas crear. La lletra i la música en què et vas inspirar, la pell esborronada, la sensació de llibertat i altres emocions difícils de descriure. Però sé que estarà al millor lloc que podia estar. Gràcies Lluís”. “Les obres formen part de tu, no totes saps a on van”, dirà amb un punt de nostàlgia. Li agrada que viatgin a prop però també lluny, a Gratallops, però també a Nova York i a Alemanya, com les últimes que recorda… També la periodista Mònica Terribas visita Verges a l’estiu i s’endú “Venim del Nord, venim del Sud”. I Roser Oter creu que tot és fruït de l’atzar, la coincidència… Però ha de saber que és extremadament bona en la seva professió d’artista, com també agraïda, sensible i generosa com a persona: “A Verges ha estat molt especial. Molt bones energies i casualitats a l’espai La Placeta. Un lloc per enamorar-se de les coses simples, de la llum, de les persones…”, recorda amb certa emotivitat.
Probablement “L’ànima lectora” és la seva peça de capçalera. Una escultura sense sexe, perquè els sentiments no en tenen. “La lectura és aprendre, és evadir-me, és relaxar-me. És un fet cultural que hauríem de reivindicar més” i per això s’ha convertit en el seu emblema. És una peça fràgil, però en la fragilitat, en la senzillesa i en la veritat que hi amaga, hi ha la bellesa. És la peça que va regalar a Lluís Llach abans de conèixer-lo. «L’ànima lectora» sobre un cèrcol, un gronxador d’emocions? “El cèrcol crea un món infinit, tancat, però infinit, i dóna molta llibertat”, explicarà l’autora.
“Entrar en una boteria, sentir l’ olor a vi. Triar i remenar costelles i cèrcols que van tenir una vida…” escriu Roser Oter a les xarxes socials quan prepara l’exposició “Habitar dins del cor” per dur-la a Vilanova i la Geltrú. Li interessa la filosofia i la psicologia i es fa evident quan es contemplen les seves peces de ceràmica, perquè interpel·len i conviden a reflexionar. A passar-hi temps observant, perquè el blanc del gres és pur, és clar, és zen. Com en el vi, la ceràmica també parla i escolta. I desperta emocions. “Més que el vi, m’inspira el paisatge vitivinícola, perquè a la masia hi tenim vinya de garnatxa blanca i el meu horitzó de matí i de nit és aquest. Es fa de dia a la vinya, hi ha silenci, observo els colors com canvien amb les estacions de l’any…” explica Oter quan se li demana per la relació entre art i vi que cultiva des de fa temps i que es preveu fructífera. Té clar que «la creació està a la ment», com també que l’escultura i la ceràmica permet interpretacions molt lliures, , en funció del que cadascú hagi viscut. «Posar títol és etiquetar i no m’agrada influir», afegirà després.
“Mentre em deixo portar hores i hores en la solitud del taller, afloren molts sentiments, els viscuts, els compartits, els que passen dins teu , els que passen a l’exterior, i tot, va fent un garbuix d’emocions. I, a poc a poc, al taller ja no estic sola, el comparteixen personatges que viuen històries, algunes, les meves pròpies i d’altres, històries dels que m’envolten. Quan els creo formen part de mi, de tot allò que respira la meva pell. Mentre s’assequen en els estants, de tant en tant me’ls vaig mirant, és com si ja agafessin un camí propi, lluny i a prop de mi”
Probablement per aquesta determinació, per una sensibilitat extrema, per ser una dona valenta, amant del risc i de l’atreviment, que s’embruta les mans de fang, que hi deixa una part del seu ésser, que li atorga ànima pròpia, que és capaç de crear formes humanes i afegir-hi inquietuds, quei les acompanya de la subtilesa del filferro… Probablement per això, per no etiquetar i per crear amb llibertat, ha rebut el premi Donart 2017 de l’Associació de Dones La Frontissa. El seu treball és un aliment renovat per a l’ànima, com el vi.
Entrevista a Roser Oter a El Matí a Ràdio
