És un home savi que es deixa impressionar pels cels rogencs de l’albada, els capvespres de mil tonalitats i les nits de lluna encesa a La Mata Vella. Cultiva l’ofici de ceramista en un entorn privilegiat, a Font-rubí, al nord de l’alt Penedès. Els dies clars, la vista albira des del blau Mediterrani al verd fragmentat del bosc, tenyit de temporada. Fent un gir de 180 graus, la mirada s’impregna de mar i muntanya. El paisatge natural que l’envolta és una reserva energètica; la ceràmica hi suma magnetisme, equilibri i bellesa.
Carles Llarch treballa amb les mans, en solitud i sovint en silenci. De fons, es permet la música clàssica i les emissores de ràdio catalanes líder, però els anuncis el molesten. Enyora els primers anys de vida al taller quan la veïna li recollia les trucades al telèfon fix. És un home de mirada ampla, llegit i sentit. S’entreveu en la conversa com la filosofia i les humanitats han modelat la seva manera de ser. I el torn. ‘El torn és teràpia. El de ceramista és un ofici que t’obliga a reflexionar, a entendre la vida. Estàs tu, el torn i la terra i un 0,3% de coneixement. Hauríem de ser experts en viure’, reflexiona.
La seva carta de presentació és senzilla: ‘No puc entendre la meva feina sense les mans; el tacte amb el fang és molt agradable’, dirà. Des de l’any 1986 viu en contacte amb una matèria que ho impregna tot: ‘La ceràmica és arreu, als avions, als coets, als mòbils, però no en tenim consciència’. Al seu web personal, descriu l’ofici amb la nuesa de les persones humils. Els elements naturals per sobre de l’ego: ‘L’argila extreta de la terra i deixada reposar al sòl. Passa pel molí per convertir-se en pols. Aigua i pols, mesclades i pastades; fang a punt per donar forma amb les mans, deixant assecar les peces al vent de la marinada. Per acabar al forn; el foc transforma el fang en ceràmica’.
Hi ha un matís poètic en la seva manera de pensar, de fer i de dir. Quan entra en contacte amb el fang, es transforma. La conversa es pausa i els dits ho expressen tot. S’apressen a donar forma amb una cadència rítmica. Les mans llisquen amb precisió i l’art de crear flueix sense convencionalismes i amb molta sensibilitat. Té 55 anys i de petit ja apuntava maneres donant forma a la plastilina. Les manualitats van ser premonitòries del que vindria després. La ceràmica, als inicis, no se la planteja com un ofici, però els anys de formació i les persones que va trobar en el camí l’hi van conduir.
Des de l’any 2010 ha creat un vincle molt estret entre ceràmica i vi. ‘El Penedès és terra de ceràmica més que de vi’, s’atrevirà a dir. I afegeix: ‘Tenim bòbiles abandonades, a Parés Baltà s’han localitzat fins a 7 forns ibèrics… És una regió plena d’argila per tot arreu i és una llàstima que no se n’ha tingut més cura i memòria’. Vinificar en gerres de fang és donar puresa als vins, respectar el caràcter varietal i fer bategar la terra, ennoblir-la. El treball cos a cos i mà a mà amb cellers com Parés Baltà, Heretat Mont-rubí, Mas Candí, Sicus i Recaredo li ha permès explorar el comportament dels diferents tipus de terres i la seva química amb el vi, entendre la influència de la mida i la forma de la gerra i analitzar tants altres paràmetres de coexistència… ‘Els terres blancs donen més notes a guix i pols seca i això s’acaba confonent amb l’acidesa del vi. Hi ha més càrrega elèctrica. Els terres tot terreny accentuen la nota metàl·lica. La terra vermella va millor per als blancs amb estructura i per afinar els negres’.
Viu d’acord amb el temps i l’època de l’any i la pressa no entra en els seus plans. Els encàrrecs esperen amb la paciència que ell imposa. L’any 2015 suma una aventura nova que és la de fer el seu propi vi, el ViTal. Carles Llarch té clar que ‘el vi és un element sensitiu, que es podria fer sense tecnologia, per sensacions’. El seu projecte d’amistat i col·laboració amb l’enòleg Josep Queralt que està empeltat en la naturalitat i mínima expressió: sense tecnologia, sense temperatura, sense fred, sense estabilitzar i sense filtrar. Vi de vinyes velles de macabeu (60 anys) vinificades en gerres de ceràmica. Un vi instintiu i primari que amaga ‘dues maneres d’interpretar la terra’. Carles Llarch reuneix a l’ampolla les seves dues passions. ‘ViTal és observar, escoltar i interpretar l’entorn’, matisarà.
Té clar que ‘l’artesania és un retrobament amb la natura’ i defensa aferrissadament els oficis: ‘És important recuperar el coneixement de cada ofici per tornar-los a entendre. Però la indústria també ha d’existir perquè jo sigui un artesà’. I en el fons d’aquesta mirada sàvia, una reflexió més profunda: ‘La societat reclama tornar a les persones per donar sentit a la vida. Si no fem aquest canvi, ens destruïm’.
Publicat al bloc de Nani Nolla. Les fotografies que acompanyen el text també son seves.
