Quan em varen contactar des de Fires Virtuals per si volia participar en la conversa de Glopets d’Oli de l’oli nou de la DOP Siurana, poc es podien imaginar que havien donat amb la persona que venera aquest ingredient. Més que venerar-lo el tinc com a ingredient principal de la meva cuina, junt amb les cebes, els ous i el pa. I això ho vaig explicar a la Ruth Troyano mentre en parlàvem. I també altres anècdotes sobre aquest or líquid que produeixen les nostres oliveres d’oliva arbequina.
Text i fotografies de Nani Nolla, publicats al seu bloc La Cuina Violeta
Desaprendre i aprendre de nou. Aparcar el tractor i confiar en la mula o el cavall. Saber que en el treball animal esforçat, hi ha una manera ancestral més civilitzada de donar dignitat i vida a la terra. També s’hi amaga la creença que en la recuperació de la tradició, hi ha un pòsit de gustos i aromes que després es manifestaran al vi.
La videoartista Sara Boldú ha gravat a vista de dron els costers de vinya vella del Priorat i ha retratat la simbiosi entre natura, animal i ésser humà. Entre ceps savis avesats al vertigen, que creixen sense pors ni vergonyes, amb més destresa i habilitat que mai entre un hivern plujós i una primavera exultant, va enlairar el dron que l’acompanya des de fa més d’un any per dignificar i homenatjar la feina pagesa. I la del viticultor.
Al Priorat ha compartit hores de gravació amb dos joves talentosos que senten l’ofici a la pell, que el porten tatuat, que l’ensenyen amb orgull. No tenen gaire a veure l’un amb l’altre, però hi ha un fil que els enllaça, que és la seva devoció per una terra austera i privilegiada, coberta per un mantell de colors infinits de llicorella; la pissarra que dona valor diferencial als vins. La implicació de tots dos és decisiva en una comarca que després de revolucions enològiques i socials, ara presumeix d’una nova generació d’enòlegs i malauradament pocs pagesos, que s’enorgulleixen del que tenen entre mans i s’atreveixen a reivindicar “els noms de la terra”.
Sara Boldú fotografia i grava l’essència d’Albert Costa, enòleg del celler Vall Llach, i Egoitz Azkue, propietari d’una empresa de llaurar amb mules. Ambdós han incorporat la tracció animal a la vinya amb la voluntat d’enriquir el sòl, prestigiar-lo i perpetuar l’activitat agrària amb mètodes tradicionals al Priorat. Els uneix la determinació de viure amb i per a la terra, assegurant la viticultura heroica en turons de muntanya mediterrània, retornant a la terra petjades que són més ecològiques i naturals. L’Associació Catalana de Tracció Animal, (ACTA), reconeix que amb la mula o el cavall la terra queda més airejada, l’efecte de compactació és més limitat, augmenta la vida al sòl, sobretot de la fauna aeròbia, i això fa que disminueixi el risc de patògens i s’afavoreixi la degradació de la matèria orgànica. A ACTA asseguren també que la tracció animal millora la gestió de l’aigua, l’assecament del sòl és més accelerat a estacions plujoses, hi ha un millor desenvolupament radicular i, en conseqüència, els cultius són més sans perquè l’ambient és benèfic: una microfauna rica, cap humitat excessiva i un bon escalfament del sòl al nivell de les arrels.
Els beneficis són clars i el temps els fa evidents, a cada parcel·la, a cada vi… Però el que potser passa desapercebut és l’envergadura de l’aposta, que és titànica. Hi ha tota una litúrgia invisible com la cura de l’animal, la seva adaptació al medi, la relació amb qui l’ha de conduir, en el cas de Vall Llach, Joan Miquel Sedó. Com sempre, la mirada al camp és encara massa bucòlica, però quan ens hi atansem amb lupa, veiem la complexitat del compromís i la cura.
Amb la perspectiva del dron, el treball videografic de Sara Boldú permet sobrevolar fragments d’un Priorat net, endreçat, equilibrat, harmònic, autèntic… Senzill i arquitectònicament bell. No se sent el renillar del cavall com tampoc l’esbufec de l’home que l’acompanya, però sí que ressona el lament de l’Egoitz: “Lo pagès, pagès, s’ha perdut. Ara el que hi ha són jornalers. I és una llàstima”. I si som a temps de revertir-ho?
*Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986) va guanyar el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni el 2019 amb el poemari “Ameba” que aquest any ha publicat l’editorial Llibres del Segle, amb il·lustracions de Gala Pont. “Allò que es mou i no toca” escriu la poetessa vilafranquina a Qui sap; podria ser una metàfora del vincle entre home, animal i terra?
S’estrenava al seu compte d’Instagram en plena verema, el 3 de setembre, amb un missatge que deia: “Vocables del vermà tal com sonen i prou”. I dos dibuixos lligats a tres paraules: astisores i un cogondéu pel dolor al bastet (llom) que provoca el collir raïm ajupit. Josep Sendra Pino és dissenyador gràfic i “pagès espontani”, afegeix.
És de Ginestar, de la Ribera d’Ebre, on la família hi manté encara vinyes i oliveres. Tot i dedicar-se al disseny, el màrqueting i el món digital, no ha deixat mai de treballar la terra i ajudar els de casa. I ara encara més perquè els pares són grans. “Volia ensenyar com vivia el veremar. A Instagram, el món del vi és molt idíl·lic i romàntic. Però la realitat és una altra. M’agrada dibuixar i tenia ganes de posar en valor el vocabulari que sents a casa i que se’t queda a dins, sense més. I tenir també feedback de com en diuen a d’altres territoris”, explica Sendra.
Les seves paraules i dibuixos s’han fet virals en el sector del vi del sud de Catalunya i, en un gest de solidaritat i de reconeixement a la parla i al treball agrari, elaboradors com ara Celler Frisach i Bàrbara Forés, de la DO Terra Alta, els han compartit als respectius comptes. Fins ara, Josep Sendra ha publicat 9 capítols, però en promet algun més per seguir fent visible la ruralitat real i mostrar el camp sense esnobismes a les xarxes socials. També ha començat a fer-ne d’específics per a la campanya de l’oliva: “Parà la porrassa amb funció d’on bufa lo cerç”o “Com plegar les aulives d’anterra? A cop de granera, ungla o maquineta de plegà”.
“Estava veremant i pensava en paraules autòctones. Els dibuixos tenen una part crítica, està clar, volia posar a la palestra un món que no es veu, una feina molt dura i poc reconeguda”, explica Sendra. Hi ha capítols que parlen de ferides i que presenta dient: “La verema té una part gore que segons lo puesto lo vocable és diferent. Au”. I descobreix les paraules asgarranyada i burtxocada. Ansofradora, aixadella o portadora formen part de la publicació en què reivindica els treballs de la viticultura a mà. I fins i tot hi ha un capítol dedicat a les “herbes legals que mos fan més antretingut lo vermà ”, com són la panissola, el queixal de vella o el blet pudent.
Coses del vermà és un entreteniment amb “arrels i vinagre”, dirà. A la feina ofereix “creativitat a granel” i el món del vi ha trobat en la seva mirada una oportunitat per actualitzar-se i connectar amb nous públics. Ha dissenyat la imatge d’alguns vins de la cooperativa de Ginestar, fundada l’any 1918, i ha desenvolupat el web que permet la venda online. I també adverteix: “Ho faig des del poble, més acurat, personalitzat, com quan li dius a la teva mare que et faci la vora dels pantalons”.
A l’etiqueta del rosat de guarda d’Agustí Torelló Roca (ATR) queda clar què és un Cop de Cor. Però en aquest batec hi caben molts altres significats que els enòlegs elaboradors, pare i fill, aniran descabdellant en una trobada virtual per presentar el segon dels seus projectes solidaris, després del macabeu de vinyes velles que va sortir al mercat el 2015. Diu l’enòleg Agustí Torelló Sibill: “Cop de Cor és quan el raïm et diu què vol ser de gran”. De vinyes velles de garnatxa negra i xarel·lo cultivades a Sant Sebastià dels Gorgs, en neix un nou vi d’edició molt limitada “amb vocació d’envelliment”. “Els Costers d’Ordal ens donen un perfil molt singular i més ara amb el canvi climàtic. Fem vi de paisatge, que sigui identitari d’allà on neix. I amb molt poca participació de l’enòleg. La base de la mínima intervenció és el coneixement”, reblarà Torelló Sibill. I així és com defineix l’estil enològic d’un vi “honest i arrelat al territori”, matisa, que es significa per moltes coses, però especialment per tres: “Cop de Cor neix en sòls calcaris que li donen frescor. L’orientació de les finques és nord-est, amb llum de matí, de manera que obtenim més aromes i equilibri. I el tercer element determinant és la influència del mar, que hi aporta salinitat com el terrer”. Abans de donar la paraula al fill, Agustí Torelló Sibill remarca que és “un vi únic i irrepetible, que pretén retornar al territori una part del que ens ha donat. Per això tots els beneficis de la venda del vi va destinada a Càritas de Sant Sadurní d’Anoia”.
Agustí Torelló Roca recupera el relat de la mínima intervenció i hi afegeix el concepte d’enologia “no correctiva”. El segon Cop de Cor és un vi que busca la ressonància de la vessant nord del Massís del Garraf, per seguir alimentant la vida animal, vegetal i patrimonial que hi batega. “El vi és el millor canal per transmetre paisatges i la part històrica i cultural que tenim”, diu Torelló Roca. I afegeix: “És un rosat atípic, perquè hi busquem la profunditat i l’expressió franca de les finques. A Mirt hi neix la garnatxa negra, que dona sedositat, estructura i volum al vi. I el xarel·lo de la Figuera ens aporta tensió i complexitat”. “Fem una viticultura respectuosa i l’acompanyem amb fitoteràpia. Hi ha una semi-maceració carbònica de la garnatxa negra, que representa un 70% de l’assemblatge. En la criança combinem l’argila que és la connexió amb els orígens del sòl, i la barrica, que acarona el vi”, resumirà Agustí Torello Roca.
Cop de Cor és un vi sentit de vinya vella, amb acidesa marcada i amplitud que també busca “respectar l’origen – el Penedès – i les varietats locals i mediterrànies”, comenta Agustí Torelló Roca. El vi que condensa paisatges, identitats, sòls… “elaborat sense cotilles, ni premisses”, incidirà el pare, i per això surt al mercat fora de denominació d’origen, tot i que també podria estar-hi a dins.
“Pau Arenós parla de la cuina tecno-emocional i nosaltres ara participem en un tast tecno-emocional”, diu Josep Roca, sommelier d’El Celler de Can Roca que és un dels convidats a la sessió virtual. “Passem de la tecnologia a l’emoció amb el vehicle del vi. Aquest rosat de guarda és una necessitat de retrobament, de fusió, també de pare i fill, i ens parla de com les noves generacions milloren les anteriors. Cop de Cor és calidesa i salinitat, és cotó d’entrada i nervi després. Austeritat amable. Hi ha fruita i cremositat. És viure en família un projecte de vida”. És també “l’encís que et colpeja”, ressalten els seus elaboradors. És una oda al terrer, un gest de solidaritat, una alenada de Mediterrani, un rosat fet a consciència des de la vinya. Un segon Cop de Cor, mentre ja batega el tercer al celler.
Matí fred de principis de gener. El sol no arriba a escalfar, però acaricia la pell que estrena un 2021 tan incert com l’any que s’acaba. Les il·lusions continuen tocades però els pagesos, que sempre viuen amb l’ai al cor, sembla que ho tinguin més coll avall. La pandèmia ja va trastocar els últims mesos de l’última temporada i, aquest 2021, va pel camí.
És 2 de gener i el president de la IGP Calçot de Valls, Francesc Amill, ens rep amb generositat en una finca de mitja hectàrea on s’endevinen algunes motes ja collides. Un paratge a recer de les mirades, protegit per una filera d’oliveres d’arbequina, com tants altres n’hi ha a les 4 comarques tarragonines que formen part de la IGP Calçot de Valls. El cultiu de calçot és un mantell verd amb sòls on abunda calç, que dona més dolçor a la ceba tendra. Enguany se’n colliran 16 milions de quilos que són majoritàriament de producció integrada. Si les mesures per la Covid-19 es mantenen, de calçotades n’hi haurà menys i més reduïdes.
El sector haurà de buscar la manera per reinventar-se per vendre el calçot cuit, com al març i a l’abril de l’any passat. Sortejar la presència de talps a les finques, buscar alternatives per als calçots de mida petita que no admet la IGP, apostar per la recerca millorant la llavor de la ceba amb la finalitat de tenir-ne una de pròpia per al conjunt de la IGP, aprofundir en la cuina del calçot més enllà de les calçotades… Els reptes i les inquietuds bateguen entre els productors en un any que novament es presenta estrany. Potser l’enyorança de trobar-nos amb amics i estimats celebrant la temporada del calçot, ens farà ser-ne millors ambaixadors. ‘És més que un producte, és embrutar-se les mans… És un fet cultural d’arrel catalana que contribueix a l’associació de persones’, diu Amill. O com deia el cineasta Bigas Luna: ‘El calçot, el porró i els castellers, tres coses nostres que sempre m’han fascinat. Surten del terra i em fan mirar al cel’.
Publicat al bloc de Nani Nolla. Les fotografies que acompanyen el text també son seves.
És un home savi que es deixa impressionar pels cels rogencs de l’albada, els capvespres de mil tonalitats i les nits de lluna encesa a La Mata Vella. Cultiva l’ofici de ceramista en un entorn privilegiat, a Font-rubí, al nord de l’alt Penedès. Els dies clars, la vista albira des del blau Mediterrani al verd fragmentat del bosc, tenyit de temporada. Fent un gir de 180 graus, la mirada s’impregna de mar i muntanya. El paisatge natural que l’envolta és una reserva energètica; la ceràmica hi suma magnetisme, equilibri i bellesa.
Carles Llarch treballa amb les mans, en solitud i sovint en silenci. De fons, es permet la música clàssica i les emissores de ràdio catalanes líder, però els anuncis el molesten. Enyora els primers anys de vida al taller quan la veïna li recollia les trucades al telèfon fix. És un home de mirada ampla, llegit i sentit. S’entreveu en la conversa com la filosofia i les humanitats han modelat la seva manera de ser. I el torn. ‘El torn és teràpia. El de ceramista és un ofici que t’obliga a reflexionar, a entendre la vida. Estàs tu, el torn i la terra i un 0,3% de coneixement. Hauríem de ser experts en viure’, reflexiona.
La seva carta de presentació és senzilla: ‘No puc entendre la meva feina sense les mans; el tacte amb el fang és molt agradable’, dirà. Des de l’any 1986 viu en contacte amb una matèria que ho impregna tot: ‘La ceràmica és arreu, als avions, als coets, als mòbils, però no en tenim consciència’. Al seu web personal, descriu l’ofici amb la nuesa de les persones humils. Els elements naturals per sobre de l’ego: ‘L’argila extreta de la terra i deixada reposar al sòl. Passa pel molí per convertir-se en pols. Aigua i pols, mesclades i pastades; fang a punt per donar forma amb les mans, deixant assecar les peces al vent de la marinada. Per acabar al forn; el foc transforma el fang en ceràmica’.
Hi ha un matís poètic en la seva manera de pensar, de fer i de dir. Quan entra en contacte amb el fang, es transforma. La conversa es pausa i els dits ho expressen tot. S’apressen a donar forma amb una cadència rítmica. Les mans llisquen amb precisió i l’art de crear flueix sense convencionalismes i amb molta sensibilitat. Té 55 anys i de petit ja apuntava maneres donant forma a la plastilina. Les manualitats van ser premonitòries del que vindria després. La ceràmica, als inicis, no se la planteja com un ofici, però els anys de formació i les persones que va trobar en el camí l’hi van conduir.
Des de l’any 2010 ha creat un vincle molt estret entre ceràmica i vi. ‘El Penedès és terra de ceràmica més que de vi’, s’atrevirà a dir. I afegeix: ‘Tenim bòbiles abandonades, a Parés Baltà s’han localitzat fins a 7 forns ibèrics… És una regió plena d’argila per tot arreu i és una llàstima que no se n’ha tingut més cura i memòria’. Vinificar en gerres de fang és donar puresa als vins, respectar el caràcter varietal i fer bategar la terra, ennoblir-la. El treball cos a cos i mà a mà amb cellers com Parés Baltà, Heretat Mont-rubí, Mas Candí, Sicus i Recaredo li ha permès explorar el comportament dels diferents tipus de terres i la seva química amb el vi, entendre la influència de la mida i la forma de la gerra i analitzar tants altres paràmetres de coexistència… ‘Els terres blancs donen més notes a guix i pols seca i això s’acaba confonent amb l’acidesa del vi. Hi ha més càrrega elèctrica. Els terres tot terreny accentuen la nota metàl·lica. La terra vermella va millor per als blancs amb estructura i per afinar els negres’.
Viu d’acord amb el temps i l’època de l’any i la pressa no entra en els seus plans. Els encàrrecs esperen amb la paciència que ell imposa. L’any 2015 suma una aventura nova que és la de fer el seu propi vi, el ViTal. Carles Llarch té clar que ‘el vi és un element sensitiu, que es podria fer sense tecnologia, per sensacions’. El seu projecte d’amistat i col·laboració amb l’enòleg Josep Queralt que està empeltat en la naturalitat i mínima expressió: sense tecnologia, sense temperatura, sense fred, sense estabilitzar i sense filtrar. Vi de vinyes velles de macabeu (60 anys) vinificades en gerres de ceràmica. Un vi instintiu i primari que amaga ‘dues maneres d’interpretar la terra’. Carles Llarch reuneix a l’ampolla les seves dues passions. ‘ViTal és observar, escoltar i interpretar l’entorn’, matisarà.
Té clar que ‘l’artesania és un retrobament amb la natura’ i defensa aferrissadament els oficis: ‘És important recuperar el coneixement de cada ofici per tornar-los a entendre. Però la indústria també ha d’existir perquè jo sigui un artesà’. I en el fons d’aquesta mirada sàvia, una reflexió més profunda: ‘La societat reclama tornar a les persones per donar sentit a la vida. Si no fem aquest canvi, ens destruïm’.
Publicat al bloc de Nani Nolla. Les fotografies que acompanyen el text també son seves.
Necessites serveis de comunicació i turisme enològic? Contacta amb mi!
Ús de galetes
Aquest web utilitza galetes perquè tinguis una millor experiència com a usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment i la teva acceptació a la nostra política de galetes. Més informació
