A la Laura Bosch la vaig conèixer com a moltes altres persones en els últims anys: a través de les xarxes socials seguint el fil d’alguna història del vi. No sabria dir si va ser Instagram o Facebook, però el que recordo és que quan vaig entrar al seu web m’hi vaig quedar instal·lada durant més d’una hora i ràpidament li vaig escriure un correu per dir-li que em fascinava la seva feina i que, a mi, el que m’encantaria seria tenir una «viblioteca» de llibres i vins a casa, evidentment amb les seves caixes de fusta restaurades. I això és així perquè et traslladen a escenaris acollidors i autèntics, respiren sensibilitat per cada angle i tenen un estil vintage carregat de força i d’història.
La Laura crea peces a consciència. Cada projecte el mima fins a l’últim detall. Busca incesantment la perfecció. És minuciosa i detallista. El resultat és sempre impecable. Sorprenent. D’exclamació. Es fa admirar. Les imatges del web són atractives, però la realitat incrementa el valor de la seva obra, fent palès amb naturalitat l’art i la creativitat que li són pròpies. Diferents colors, mateixes peces, sentits divergents. El blanc, el verd, el vermell, el blau cel, el negre… Tots els ha treballat per a mobiliaris diversos. Cada caixa de fruita adquireix una nova vida després de passar per les seves mans. Renova la seva personalitat. Al seu taller, que també està sotmetent ara a restauració i que tinc ganes de visitar, es deu respirar l’alè del canvi… Mentre escric em ve al cap «Todo se transforma» de Jorge Drexler i crec que allà hi sonaria molt bé. Com també sona bé ara, mentre teclejo.
Escric de la Laura amb un punt d’inconsciència, conscient que no l’he entrevistat i que la conec poc. Però suficient per entendre com viu la seva professió. L’he vist treballar i això val molt més que per intuir. Particularment, l’he seguit en el seu darrer projecte «cuir460» amb el qual he tingut el plaer de col·laborar amb la vessant comunicativa. Una primera obra en negre, una primera obra per exposar… Una obra feta a mida per a l’espai que ara l’acull, a la botiga Monika Harbort Leather Design de Barcelona. Serà l’inici de la seva transformació? Per a mi, ja és una artista. Fa falta que ella també s’hi consideri. Com que no l’he entrevistat encara el text no farà l’honor al «vi moments persones» però estic convençuda que tornaria a l’escenari de la presentació de «cuir460» i ho maridaria amb els seus, amb l’olor de la pell i el cuir de la Monika, les converses creuades i el vi Lo Foc del Castell de la Cooperativa Falset Marçà. Les seves impressions del maridatge, que són les realment importants, venen tot seguit. És imprescindible llegir-les per entendre el que he escrit fins ara però sobretot el seu treball, que admiro i comparteixo sempre que puc.
Paraules de Laura Bosch: Just acabada la presentació moda, art i vi em va canviar clarament la idea que m’havia format de “cuir460” i en les hores posteriors i a l’endemà vaig estimar molt més el concepte #modaartivi. M’explico. La història d’aquesta presentació la vaig idear al meu cap. La Monika Harbort em va trucar per demanar-me un aparador, per mi era un encàrrec molt difícil. Fer una peça a mida per una casa té la seva dificultat però et centres en l’espai, la llum, els colors de la resta de mobles, l’opinió del client té tot el pes i finalment recau la part més important en la seva funcionalitat. En aquest cas no tenia tants elements. Tenia un espai complex, una llum molt difícil (la peça està pensada per mirar-la de nit a la botiga més que de dia), els colors que envoltarien la peça no hi són, és el blanc de l’espai en sí, i els colors que vestirien la peça tampoc els tenia, l’opinió de la Monika era “crea al teu gust, confio en tu”.
El factor funcional em calmava, sabia del cert que qualsevol muntatge amb les caixes seria funcional per ella. Un cop vaig dibuixar la peça i li vaig presentar a la Monika i a ella li va agradar, se’m va calmar el procés creatiu i em vaig atabalar a fer possible el que havia dibuixat. Potser és un error treballar d’aquesta manera, però en tinc tirada. Em plantejo fer un muntatge, una composició i després ja veuré com la faig. Primer va el dibuix, després veuré si és possible. Per ara tot ho ha estat. Algun dia serà que no… Vaig apostar pel negre per que no podia ser d’una altra manera, tot i tenir present que moltes de les peces de cuir de la Monika no ressaltarien, no hi tindrien lloc. Fosc sobre fosc. Però havia de ser negre, sens cap mena de dubte. I no les vaig tenir totes fins el dia de la presentació! Imagina’t! Fins que la peça no va estar a l’aparador, vestida, amb els focus de llums i amb els comentaris dels assistents no em vaig acabar de relaxar. I no és una qüestió de desconfiança cap a la meva feina, en absolut. És que aquesta peça havia de transmetre moltes coses i només podria saber si ho havia aconseguit amb els comentaris dels assistents, amb la seves expressions corporals i verbals. Corporals en el moment que arribaven, l’estona que dedicaven a mirar-la, al cap d’una estona en el sentit d’acostar-s’hi, mirar-la d’a prop, i el més important, els comentaris que em van fer.
N’hi van haver de tres tipus: els que coneixien a la Monika i a la seva feina d’abans, els que no i els amics que coneixen al detall la meva feina i evolució. Als primers, i em fa molt feliç dir-ho així, sense embuts, tots, absolutament tots, em van comentar que era una peça molt Harbort ( que no només Monika! ), que estava absolutament integrada a Harbort, que tampoc és una cosa fàcil. L’opinió de les persones que coneixien la feina de la Monika i la Monika era molt important per mi. Eren els que em farien veure si havia fet una peça que encaixava bé a Harbort, i era una cosa que sabia que no sabria fins el dia de la presentació. Els nervis de la seguretat amb “cuir460” no es van esvair fins al final de la presentació, que és quan poc a poc se’m van acostar, sense jo preguntar en cap moment, i em van elogiar la feina sense cap mena de dubte que l’opinió no fos real. Van opinar sobre coses que jo no havia ni tingut en compte d’una manera conscient, sí en el seu conjunt.
La frase “aquesta peça és Harbort total” em va fer molt feliç. D’aquí em vaig convèncer que havia aconseguit em meu objectiu real, fer un aparador per la Monika Harbort, amb el que això implicava. Els que no coneixien a la Monika van opinar més en relació a les mides, a l’encaix en l’espai, en el volum, en els detalls, i en el conjunt. Molt positivament. D’aquí em vaig convèncer que la peça era bona per l’espai i que complia molt bé la funció. Va agradar molt. He reconèixer que en el fons per qui més vaig patir era pels amics, pels que en teoria són incondicionals, però que em dirien les coses tal qual, ho esperava. Així va ser. Els hi va agradar molt a tots, no vaig tenir cap crítica excessivament potent. Els comentaris van ser “ me l’havies explicat, me l’havies dibuixat però no me la imaginava així, m’ha sorprès, m’agrada”, “em pensava que la fusta antiga ( la que fa la funció de barra i que fa l’estructura possible ) seria més grossa”, em va agradar per que jo també volia que fos més gruixuda, però no ho vaig poder fer, però és possible! Va ser un moment guai! Havia de ser més gruixuda!
Una altra reflexió que he fet i molt important és que el que jo opino de la peça no acostuma assemblar-se al que opinen els altres. M’ha passat amb moltes peces i començo a tenir la sensació que no sé entendre la meva feina des d’un punt més artístic. Acostumo a fer discursos molt descriptius de la peça, sense mirar-me-la de lluny (a distància), i tendeixo a tenir molt clar els avantatges i desavantatges, i després, sempre, em trobo que l’opinió dels altres coincideix molt poc amb la meva. En el cas de “cuir460” i durant la presentació vaig parlar amb forces persones sobre el que desprenia la peça, els espais on hi encaixaria, i altres factors. Jo tenia en boca constantment l’adjectiu “agressivitat”, fins i tot en un moment de rotllana m’ho van dir a quatre veus. “quina mania en que és agressiva”, no ho és gens, és elegant. Per què? Perquè és negre?” Ja no sabia com respondre. Vaig acabar donant la raó i fins i tot veient-ho com la resta, potser llavors em van ajudar a veure-la des de fora. Suposo que passar-me hores i setmanes, restaurant les caixes, fent-les en negre absolut, buscar la manera de que tinguessin més llum sense perdre aquesta agressivitat que buscava, fent un muntatge contundent per que l’espai ho requeria, que em vaig convèncer de que feia una peça agressiva, entre d’altres adjectius, i no era així.
Una altra opinió meva, i que vaig veure arrel de les opinions, que també anava errada, és que no la veia en absolut en cap altre espai que no fos en un aparador o en exposició, o fins i tot, que no fos en la botiga de la Monika. Segons moltes opinions no podia estar més equivocada. Persones vàries consideraven que faria lluir molts aparadors de la ciutat, i molts rebedors de moltes cases. Suposo que quan fas una peça pensava per un lloc en concret et costa veure-la fora d’aquell entorn. Per tant, no puc estar més contenta, per una banda he fet una peça que destil·la estil Harbort que era el meu objectiu vertader i el que m’havien encarregat, i a l’hora l’acollirien molts espais. Contenta perquè “cuir460” passarà un bon temps a Harbort, però espero que l’acullin altres espais. Fa vertigen idear una presentació amb conceptes amb tanta força com MODA, ART i VI.
Quan volíem presentar els nostres projectes, vaig tenir clar que s’havia d vestir amb un bon vi, no era conscient que acabaríem fusionant tan bé moda, art i vi. L’etiqueta #modaartivi em va provocar vertigen de nou. Jo estava dins la paraula art! Se’m feia gran. I se’m continua fent gran. Però això ho deixo aquí a l’opinió dels altres. Del que estic molt contenta i orgullosa és d’haver dut a terme una idea que d’entrada em semblava una bogeria. Però és clar, els tres projectes “lo foc” de la cooperativa falset-marça, “harbot personalitza” de Monika Harbort i “cuir460” són tres projectes amb denominadors comuns: l’artesania, la dedicació, el caràcter, la feina acurada, la trajectòria,…
I penso que durant l’acte i no abans, és quan realment es van fusionar i es va entendre tot plegat. “amb la invitació no acabava d’entendre què anava a veure, si era una exposició, si era un tast, ara sí. Una manera de presentar els tres projectes molt original”-em van dir.
—
www.laurabosch.cat
Fotografia de portada de Pere Grimau.
